Setmana de celebracions i mitjans

35

Hola,

Hem passat una setmana de recepcions, retrobaments i …mitjans de comunicació.

Prometo actualitzar el blog de premsa, però com diuen els nostres amics, estem a tot arreu¡¡

El passat dimarts dia 3 vam fer un dinar d’equip al restaurant la Fonda Gaig. El Carles Gaig va tenir la amabilitat de rebre a l’equip a casa seva per celebrar la retrobada, la veritat és que el dinar va ser exquisit, no és estrany que el Carles sigui un dels millors cuiners del món i l’ambient i companyia meravellosos.

Posteriorment ens van rebre a l’Ajuntament de Barcelona, a on ens va rebre el senyor Pere Alcober Delegat d’Esports de Barcelona i el senyor Carles Martí primer tinent alcalde de la ciutat. Ens van fer lliurament de tres plaques commemoratives i nosaltres vam tornar la bandera de la ciutat després d’haver arribat al Pol Sud. Va ser una trobada molt emocionant. Encara no tinc les fotos però quan les tingui us les mostraré.

Després vam tenir l’alt honor de ser rebuts pel nostre Molt Honorable President Montilla. Vam passar una hora junts compartint les experiències de la expedició, del treball que vam realitzar durant l’expedició a Cosmocaixa i del futur de Zero Límits.

Va ser molt emocionant, molt alegre i agraïm des d’aquí la aposta ferma que el nostre president ha fet per l’expedició i pel projecte Zero Límits. Estem ben segurs que sense una aposta ferma de la seva persona i del nostre país aquest repte no hauria tingut lloc. Ens sentim recolzats i valorats, i com vam dir a la presentació no estem sols. Estem molt i molt acompanyats, i feines i projectes amb una perspectiva de servei públic, consciència de treball i sacrifici necessiten institucions valentes, participatives, i que es preocupen por els ciutadans com les nostres.

Un futur que vol portar la persones amb discapacitat a qualsevol racó del planeta, però no només això, volem facilitar a les persones la pràctica de l’esport i fer un vincle i nexe d’unió entre les empreses i persones amb discapacitat per facilitar la seva entrada al mercat laboral o la seva millora professional.

Tinc moltes sorpreses, de mica en mica les anirem anunciant.

El dia 11 de Febrer a les 20 h a la Sala Municipal de l’Ateneu,
Xerrada i presentació de l’expedició Pol Sud Sense Límits

Primer acte públic de l’expedició de persones discapacitades que durant el mes de gener, i per primera vegada a la història, han arribat al Pol Sud amb els seus propis mitjans. Ens explicaran com en una de les zones més remotes, freda, ventosa i perillosa del planeta com és l’Antàrtida han pogut demostrar la capacitat dels discapacitats.
Organitza: SEAS i Ajuntament de Sant Just 

Gràcies a tots¡¡

 Montse García

 32

Castellà

Hola,
Hemos pasado una semana de recepciones, reencuentros y … medios de comunicación.
Prometo actualizar el blog de prensa, pero como dicen nuestros amigos, estamos en todas partes ¡¡
El pasado martes día 3 hicimos una comida de equipo en el restaurante la Fonda Gaig. Carles Gaig tuvo la amabilidad de recibir al equipo en su casa para celebrar el reencuentro, la verdad es que el almuerzo fue exquisito, no es extraño que Carlos sea uno de los mejores cocineros del mundo y el ambiente y compañía maravillosos.
Posteriormente nos recibieron en el Ayuntamiento de Barcelona, donde nos recibió el señor Pere Alcober Delegado de Deportes de Barcelona y el señor Carles Martí primer teniente alcalde de la ciudad. Nos hicieron entrega de tres placas conmemorativas y nosotros devolvimos la bandera de la ciudad después de haber llegado al Polo Sur. Fue un encuentro muy emocionante. Todavía no tengo las fotos pero cuando las tenga os las mostraré.
Después tuvimos el alto honor de ser recibidos por nuestro Muy Honorable Presidente Montilla. Pasamos una hora juntos compartiendo las experiencias de la expedición, del trabajo que realizamos durante la expedición a Cosmocaixa y del futuro de Zero Límits.
Fue muy emocionante, muy alegre y agradecemos desde aquí la apuesta firme que nuestro presidente ha hecho para la expedición y por el proyecto Zero Límits. Estamos bien seguros de que sin una apuesta firme de su persona y de nuestro país este reto no habría tenido lugar. Nos sentimos apoyados y valorados, y como dijimos en la presentación no estamos solos. Estamos muy acompañados, y sabemos que proyectos y proyectos con una perspectiva de servicio público, conciencia de trabajo y sacrificio necesitan instituciones valientes, participativas, y que se preocupan por los ciudadanos como las nuestras.
Un futuro que quiere llevar la personas con discapacidad en cualquier rincón del planeta, pero no sólo eso, queremos facilitar a las personas la práctica del deporte y hacer un vínculo y nexo de unión entre las empresas y personas con discapacidad para facilitar su entrada al mercado laboral o su mejora profesional.
Tengo muchas sorpresas, poco a poco las iremos anunciando.
El día 11 de Febrero a las 20 h en la Sala Municipal de l’Ateneu,
Charla y presentación de la expedición Polo Sur Sin Límites
Primer acto público de la expedición de personas discapacitadas que durante el mes de enero, y por primera vez en la historia, han llegado al Polo Sur con sus propios medios. Nos explicarán como en una de las zonas más remotas, fría, ventosa y peligrosa del planeta como es la Antártida han podido demostrar la capacidad de los discapacitados.
Organiza: SEAS y Ayuntamiento de Sant Just
 
Gracias a todos ¡¡
 
Montse García

A casa. En casa

Jesús Noriega, Eric Villalón, Montse Garcia, Xavier Valbuena, Pere Alcober

Jesús Noriega, Eric Villalón, Montse García, Xavier Valbuena, Pere Alcober

 

Una imatge val més que mil paraules. Ja són a casa. M’en vaig a celebrar-ho¡¡

Castellà 

Una imagen vale más que mil palabras. Ya están en casa. Me voy a celebrarlo.

_mg_6665-50

De tornada a casa. De vuelta a casa

L'expedició amb la formiga que ha anat a l'espai i al Pol Sud

L'expedició amb la formiga que ha anat a l'espai i al Pol Sud

 

Hola, 

Avui és un día molt feliç per la nostra expedició.
   

Tornen a casa¡¡

Després d’haver perdut l’avió de tornada, hem pogut portar a la nostra expedició cap a casa.

Ho fan donant una volteta.

Arribada:

BCN el sabado, 31 de gener, a las 11:55 (vuelo IB2752).

Itinerari: Punta Arenas-Santiago-Buenos Aires-Madrid-BCN

Podéu anar a l’aeroport a fer una bona rebuda, pancartes, xiulets i alegria pels nostres expedicionaris.
El dimarts  3 de febrer tindran lloc dos recepcions oficials:
 
16:00 Recepció expedició al Palau de la Generalitat de Catalunya, pel nostre Molt Honorable President José Montilla a on li farem lliurament de la senyera que vam aconseguir fer onejar al bell mig del Pol Sud.

15:30: Recepció expedició de l’Ajuntament de Barcelona per l’Excel·lentíssim Senyor alcalde Jordi Hereu i el Il·lustríssim Delegat d’Esports Pere Alcober.

Que us semblaria si omplíssim d’amics la plaça de Sant Jaume?? Serà el millor moment per felicitar als nostres companys.

 

Un petó

 

Montse García

Directora de Projecte Pol Sud Sense Límits Obra Social “la Caixa”

Castellà


Hola,
Hoy es un día muy feliz para nuestra expedición.
Vuelven a casa ¡¡

Después de haber perdido el avión de vuelta, hemos podido llevar a nuestra expedición a casa.

Lo hacen dando una pequeña vuelta.
Llegada:

BCN el sabado, 31 de enero, a las 11:55 (vuelo IB2752).

Itinerario: Punta Arenas-Santiago-Buenos Aires-Madrid-BCN
Podéis ir al aeropuerto a hacer una buena acogida, pancartas, pitos y alegría por nuestros expedicionarios. 

15:30: Recepción expedición del Ayuntamiento de Barcelona por el Excelentísimo Señor alcalde Jordi Hereu y el Ilustrísimo Delegado de Deportes Pere Alcober.
16:00 Recepción expedición el Palau de la Generalitat de Cataluña, por nuestro Muy Honorable Presidente Jose Montilla donde le haremos entrega de la bandera que logramos hacer ondear en pleno Polo Sur.

Que os parecería si llenaramos de amigos la plaza de Sant Jaume? Será el mejor momento para felicitar a nuestros compañeros.
Un beso
Montse García

Directora de Proyecto Polo Sur Sin Límites Obra Social “la Caixa”
 

 

 

 

El martes 3 de febrero tendrán lugar dos recepciones oficiales:

Els polarnautes atrapats al gel. Los polarnautas atrapados en el hielo

El Xavier i els cinquanta aniversari del Tecla Sala

El Xavier i els cinquanta aniversari del Tecla Sala

 

 

 

Hola,

tenim notícies de la nostra expedició. Encara que semblava que havia una finestra de bon temps, doncs…s’ha aixecat un vent que fa més que dubtós que puguin sortir aquesta nit.

En un parell d’hores tindré més notícies, però tot apunta a que no podran sortir encara avui de l’Antàrtida.

Si fa molts dies jo rememorava al gran explorador Shackleton, el esperit de Shackleton esta amb nosaltres més present que mai. En lloc de trobar-se a un vaixell es troben a Patriot Hills. Mengen bé, es troben bé. Dormen en tendes amb llits, encara que no es poden dutxar. Hem de tenir paciència. Hem perdut l’avió que teníem reservat per avui i quan estiguin a Punta Arenes tindrem que fer els possibles per fer que es pugin a un avió i puguin tornar a casa l’abans possible. 

Avui us explicaré un conte.

Vet aquí una vegada una escola, una escola que enguany a celebrat el seu cinquanta aniversari. Una escola que ha fet que tothom que hem passat per ella ens recordem amb molt d’afecte. Una escola alegre, que prepara persones pel futur, amb coneixements i amb valors.

Fa vint anys hi havia una alumna i va començar a treballar un professor de Biologia. Era un professor vital, bon professor i amant de la Biologia, la Astronomia i el teatre.

Aquest professor somniava des de petit amb ser astronauta, mirava les estrelles i somniava un dia aconseguir estar a prop d’elles.

Aquella escola es diu Tecla Sala, i sempre ha estat pels alumnes com una segona casa. El professor Xavier sempre tenia mil projectes, teatre, projectes educatius, que implicaven a alumnes i ex-alumnes fent d’aquell cordill umbilical un nexe que mai es trencaria.

Un dia Xavier, venia del seu poble, Vilassar de Mar cap a Hospitalet a treballar. Justament havia quedat per dinar al dia següent amb mi (la alumne) per explicar-me un projecte nou en el que podríem col·laborar i va patir un accident de moto.

Em va trucar un altre professor de l’escola, el Juan Luis Arribas, company del Xavier des de que anàvem junts a l’escola quan eren petitets, a la carrera i després treballant al Tecla Sala des del mateix any, era el meu profe de mates.

Com vaig explicar un altre dia la seva família i amics van quedar molt sorpresos i admirats de la seva capacitat de recuperació, de superació, de ganes per tornar a treballar, de ganes per tornar a fer coses, sabent que a partir d’aquell dia li faltaria una cama, però sent conscient en tot moment que això faria la seva vida una vida més rica en experiències. Com així ha estat

Era sorprenent veure’l a l’hospital deu dies després de la seva darrera operació pensant ens nous projectes i en construir.

Quan va començar a somniar en anar al Pol Sud es va recordar de mi, de una alumna tenia una característica, mai deixava una pilota per perduda. Això és ben cert. Vam començar a lluitar amb tot l’equip per aconseguir aquest repte, aquest somni, aquesta il·lusió, que malgrat al començament semblava impossible hem pogut demostrar la gran capacitat que tenim les persones amb alguna discapacitat.

I…que hem portat al Pol Sud?, la bandera de commemoració dels cinquanta anys de l’Escola Tecla Sala amb alegria, orgull i satisfacció.

Estimats profes de l’escola, després de deixar-vos he après crec que moltes coses, la carrera, masters, cursets, però el més important de tot, estic convençuda que l’he après a la vostra escola i amb l’ajuda dels meus pares, a estar al costat de les idees i de les persones en que crec i a valorar l’esforç i el treball com a únic mitjà d’aconseguir una fita. A part de la confiança en que es pot aconseguir, sense confiança no es pot començar res.

Això és l’important, el missatge de la capacitat de les persones amb discapacitat que per les trucades, correus electrònics i missatges d’arreu del món, ens adonem que ha arribat, que ens seguiu i que estareu al nostre costat.

Però tot i així, un petit detall és que aquell nen que somniava ser astronauta, ha conquerit el Pol Sud. El Ramon Larramendi, guia, amic, company i expert com ningú en aquest món sobre expedicions polars diu que l’Antàrtida és comparable a un altre planeta. Ahir mateix els nostres expedicionaris es deien a ells mateixos els “Polarnautes”, el que no saben és que potser un dia…arribarem amb el nostre missatge a l’espai.

Un petó.

 

Montse García

Directora de Pol Sud Sense Límits

 

Castellà

 

Hola,

tenemos noticias de nuestra expedición. Aunque parecía que había una ventana de buen tiempo, pues … se ha levantado un viento que hace más que dudoso que puedan salir esta noche.
En un par de horas tendré más noticias, pero todo apunta a que no podrán salir hoy de la Antártida.
Si hace muchos días yo rememoraba al gran explorador Shackleton, el espíritu de Shackleton esta con nosotros más presente que nunca. En lugar de encontrarse en un barco se encuentran en Patriot Hills. Comen bien, se encuentran bien. Duermen en tiendas con camas, aunque no se pueden duchar. Debemos tener paciencia. Hemos perdido el avión que teníamos reservado para hoy y cuando estén en Punta Arenas tendremos que hacer lo posible para hacer que se suban a un avión y puedan volver a casa lo antes posible.

Hoy os contaré un cuento.

Érase una vez una escuela, una escuela que este año ha celebrado su cincuenta aniversario. Una escuela que ha hecho que todos los que hemos pasado por ella nos recordamos con mucho afecto. Una escuela alegre, que prepara personas para el futuro, con conocimientos y con valores.
Hace veinte años había una alumna y comenzó a trabajar un profesor de Biología. Era un profesor vital, buen profesor y amante de la Biología, la Astronomía y el teatro.
Este profesor soñaba desde pequeño con ser astronauta, miraba las estrellas y soñaba un día conseguir estar cerca de ellas.
Esa escuela se llama Tecla Sala, y siempre ha sido para los alumnos como una segunda casa. El profesor Xavier siempre tenía mil proyectos, teatro, proyectos educativos, que implicaban a alumnos y ex-alumnos haciendo de ese cordón umbilical un nexo que nunca se rompería.
Un día Xavier, venía de su pueblo, Vilassar de Mar hacia Hospitalet a trabajar. Justamente había quedado para comer al día siguiente conmigo (la ex-alumna) para explicarme un proyecto nuevo y sufrió un accidente de moto. Me llamó otro profesor de la escuela, Juan Luis Arribas, compañero del Xavier desde que íbamos juntos la escuela, en la carrera y después trabajando en el Tecla Sala desde el mismo año, mi profe de mates. Como expliqué otro día su familia y amigos quedaron muy sorprendidos y admirados de su capacidad de recuperación, de superación, de ganas para volver a trabajar, de ganas para volver a hacer cosas, sabiendo que a partir de ese día le faltaría una pierna, pero siendo consciente en todo momento que esto haría su vida una vida más rica en experiencias. Como así ha sido
Era sorprendente verlo en el hospital diez días después de su última operación pensando nos nuevos proyectos y en construir.
Cuando empezó a soñar con ir al Polo Sur se recordó de mí, de una alumna tenía una característica, nunca dejaba una pelota por perdida. Esto es cierto. Empezamos a luchar con todo el equipo para conseguir este reto, este sueño, esta ilusión, que pese al principio parecía imposible hemos podido demostrar la gran capacidad que tenemos las personas con alguna discapacidad.
I. .. que hemos llevado al Polo Sur?, La bandera de conmemoración de los cincuenta años de la Escuela Tecla Sala con alegría, orgullo y satisfacción.
Queridos profes de la escuela, después de dejaros he aprendido creo que muchas cosas, la carrera, masters, cursillos, pero lo más importante de todo, estoy convencida de que lo he aprendido en vuestro colegio y con la ayuda de los mis padres. Que es lo más importante?  estar al lado de las ideas y las personas en que creo, a valorar el esfuerzo y el trabajo como único medio de conseguir una meta. Aparte de la confianza en que se puede conseguir, sin confianza no se puede empezar nada.
Esto es lo importante, el mensaje de la capacidad de las personas con discapacidad sabemos que ha llegado por las llamadas, correos electrónicos y mensajes de todo el mundo, de personas que nos siguís y que estáis a nuestro lado.
Pero aun así, un pequeño detalle,  es que aquel niño que soñaba ser astronauta, ha conquistado el Polo Sur. Ramon Larramendi, guía, amigo, compañero y experto como nadie en este mundo sobre expediciones polares compara la Antártida con otro planeta . Nuestros expedicionarios ayer mismo se llamaban  a sí mismos los “Polarnautas”, lo que no saben es que quizá un día … llegaremos con nuestro mensaje al espacio.

 

 

 

Un beso.
 
Montse García
Directora de Polo Sur Sin Límites

 

 

Los Polarnautas i la escuela Tecla Sala

Los Polarnautas i la escuela Tecla Sala

 

 

 

 

  

 

Antàrtida news

La nostra expedició

La nostra expedició

 

 

Hola,

 sembla que veiem la finestra de bon temps. Pot ser que es puguin complir les previsions més optimistes i hi siguin a Barcelona el dijous pel matí. 

Estan molt bé però amb moltes ganes de tornar a Barcelona. 

Ara estem fent tot el posible amb la Pati Homs i el professor Josep Maria Gili, per que les mostres arribin en perfecte estat a Barcelona. 

Per això ha d’arribar gel sec des de Santiago de Xile a l’aeroport de Punta Arenes. Ja que les mostres degut a la seva importància i les ganes que tenim de que siguin analitzades i per major seguretat arribaran en courrier a Barcelona. 

El professor Josep Maria Gili s’ha posat en contacte amb companys i amics seus del Institut de la Patagònia per poder gestionar amb total seguretat aquest traspàs. És aquest un punt crític de la nostra expedició, són mostres molt valorades i que esperem amb moltes ganes. 

Vull agrair novament la tasca del professor Josep Maria Gili i tots els científics de primer nivell que participen en diferents àrees. Així com la tasca de la Pati Homs, amb la que hem patit per coordinar la recollida de mostres.

Vull destacar la feina del professor Gili en aquest projecte, i del seus companys, al Carles Pedrós, a la Pati Homs, el Xavier Querol, al Pere Oller, al Joan Grimalt, al Pep Gassol, a la Glòria Martí, al Carles García, a l’Iñaki Gil; que han demostrat un entusiasme, compromís, professionalitat i dedicació extraordinàries per poder fer possible explicar als demés les meravelles del continent antàrtic i la necessitat de respectar el medi ambient.  

La setmana passada va tenir lloc una xerrada a Cosmocaixa per explicar el contingut científic de l’expedició, i les ponéncies de la Glòria Martí, el Joan Grimalt i el Carles Pedrós Alió em van deixar meravellada. 

Vull dir que els organismes que més m’apassionen en aquest planeta són els organismes microscopics, i que el Carles Pedrós fa que ens fascinin encara més. Carles, ets la viva imatge que un científic pot ser un meravellos comunicador. Fas accessibles a tothom conceptes que si no es quedarien unicament a la ciència i no traspassarien aquesta barrera.  

Esta demostrat que hi han persones en el món que saben fer vibrar amb un tema aparentment tan poc atraient com la vida microscopica.

Felicitats i gràcies a tots tres¡¡ 

Del professor Gili, que dir¡¡. Si aquestes mostres suposen alguna cosa en el futur de l’investigació polar, sera per que el professor Gili ha estat com a facilitador i impulsor de que això sigui així. 

Vull explicar una anècdota, vam anar a fer una xerrada i uns tallers a una escola de Barcelona, els nens van voler fer-li un regal, i amb admiració li van escriure dedicatories, eren més de les sis, l’escola acabava a les cinc de la tarda i ningú volia marxar. 

Llavors vaig llegir unes quantes, parlaven de vocacions, de voler ser com ell, d’admiració, d’agraiment i…la que em va fer riure: “Ets un disc dur vivent“. Si, és un disc dur vivent, però un disc dur valent, treballador, inteligent, un brillant científic i un extraordinari company.

 

Montse García

 Directora de Pol Sud Sense Límits

 

 

Castellà

 

Hola,
parece que vemos la ventana de buen tiempo. Puede ser que se puedan cumplir las previsiones más optimistas y estén en Barcelona el jueves por la mañana.

Están muy bien pero con muchas ganas de volver a Barcelona.

Ahora estamos haciendo todo lo posible con Pati Homs y el profesor Josep Maria Gili, para que las muestras lleguen en perfecto estado en Barcelona.

Por eso tiene que llegar hielo seco desde Santiago de Chile en el aeropuerto de Punta Arenas. Ya que las muestras debido a su importancia y las ganas que tenemos de que sean analizadas y para mayor seguridad llegarán en courrier en Barcelona.

El profesor Josep Maria Gili se ha puesto en contacto con compañeros y amigo sedes del Instituto de la Patagonia para poder gestionar con total seguridad este traspaso. Es este un punto crítico de nuestra expedición, son muestras muy valoradas y que esperamos con muchas ganas.

Quiero agradecer nuevamente la labor del profesor Josep Maria Gili y todos los científicos de primer nivel que participan en diferentes áreas. Así como la tarea de Pati Homs, con la que hemos sufrido para coordinar la recogida de muestras.

Quiero destacar el trabajo del profesor Gili en este proyecto, y de sus compañeros, a Carles Pedrós,  Xavier Querol, a Pedro Oller, Joan Grimalt, el Pep Gassol, a la Gloria Martí, a Carlos García, a Iñaki Gil, que han demostrado un entusiasmo, compromiso, profesionalidad y dedicación extraordinarias para poder hacer posible explicar a los demás las maravillas del continente antártico y la necesidad de respetar el medio ambiente.

La semana pasada tuvo lugar una charla a Cosmocaixa para explicar el contenido científico de la expedición, y las explicaciones de Gloria Martí, Joan Grimalt y Carles Pedrós Alió me dejaron maravillada.

Quiero decir que los organismos que más me apasionan en este planeta son los organismos microscópicos, y que Carles Pedrós hace que nos fascinan aún más. Carles, eres la viva imagen que demuestra que un científico puede ser un maravilloso comunicador. Haces accesibles a todos conceptos que si no se quedarían únicamente a la ciencia y no traspasarían esta barrera.

Está demostrado que hay personas en el mundo que saben hacer vibrar con un tema aparentemente tan poco atrayente como la vida microscópica.

Felicidades y gracias a los tres ¡¡

Del profesor Gili, que decir ¡¡. Si estas muestras suponen algo en el futuro de la investigación polar, sera por que el profesor Gili ha sido el  facilitador e impulsor de que esto sea así.

Voy a explicar algo, fuimos a dar una charla y unos talleres en una escuela de Barcelona, los niños quisieron hacerle un regalo, y con admiración le escribieron dedicatorias, eran más de las seis, la escuela terminaba a las cinco de la tarde y nadie quería irse.

Entonces leí unas cuantas, hablaban de vocaciones, de querer ser como él, de admiración, de agradecimiento y. .. la que me hizo reír: “Eres un disco duro viviente”. Si, es un disco duro viviente, pero un disco duro valiente, trabajador, inteligente, un brillante científico y un extraordinario compañero.

 

 

Montse García

Directora de Polo Sur Sin Límites

El Carles Pedrós

El Carles Pedrós

Una bruixa molt bona. Una bruja muy buena

El meu amic Xavi Gabriel

El meu amic Xavi Gabriel

 

Hola,

en aquest blog vull fer justícia i explicar algunes coses que crec que són importants de conèixer.

Un dia una bruixa d’or molt i molt bona em va portar un grandissim amic que vull conservar tota la vida, el Xavier Gabriel.

Jo estava buscant finançament, era abril de l’any passat i encara ningú havia apostat fermament pel nostre projecte, milers de  trucades, milers de correus electrònics, i res de res.

Una tarda vaig dir…trucaré al Xavier Gabriel, pot ser li agradarà el nostre projecte. Jo sabia que ell és un home emprenedor i que te una visió més enllà dels projectes comuns. Ell sempre és el primer. És valent i aposta pel que la seva intuïció i el coneixement li diu que és bo.

Vaig trucar-li per telèfon, la primera sorpresa va ser que me’l va agafar. Estava acostumada a que em donessin llargues. Vaig començar a parlar amb ell. És molt ràpid, va mirar la web, em va fer mil preguntes i em va dir, t’ajudaré. Recordo que vaig començar a plorar i em va dir, no ploris que si plores no t’ajudo:-))

Porto més d’un any treballant dissabtes i diumenges, i ell que estava a l’altre banda de l’ordinador també treballant, donant-me ànims, fent-me riure i ajudant-me a batallar.

Quan en un moment donat el projecte semblava tirar enrera i les coses semblava que no s’arreglarien, ell em va dir “No vull sentir res, estic amb tu”. I això que encara ni ens coneixíem personalment. Però en veritat ens coneixem molt.

Es un home com tots els grans, no ensenya realment les coses bones que fa pels demés. De vegades en cap de setmana em pregunta per malalties de baixa prevalència, per saber-ne més. Ell ajuda a persones que pateixen malalties de baixa prevalència que són els grans oblidats. Ell m’escolta amb molta atenció. Sap moltes coses i cada dia en vol saber més.

És un home ferm, treballador, amic dels seus amics. És un gran desconegut encara que tothom l’ha vist per la tele, però jo conec a Xavier Gabriel persona i és una d’aquelles meravelles que trobes pel camí. Totes aquestes paraules les escric amb total sinceritat, i la llista d’experiències increïbles que he viscut amb el Xavi Gabriel ja donen per un llibre sencer.

 

Montse García

Directora de Pol Sud Sense Límits

Castellà

Hola,
en este blog quiero hacer justicia y explicar algunas cosas que creo que son importantes conocer.
Un día una bruja de oro muy buena me llevó un grandísimo amigo que quiero conservar toda la vida, Xavier Gabriel.
Yo estaba buscando financiación, era abril del año pasado y todavía nadie había apostado firmemente por nuestro proyecto, miles de llamadas, miles de correos electrónicos, y nada de nada.
Una  tarde dije … llamaré a Xavier Gabriel, puede ser que le guste nuestro proyecto. Yo sabía que el es un hombre emprendedor y que tiene una visión más allá de los proyectos comunes. Él siempre es el primero. Es valiente y apuesta por lo que su intuición y el conocimiento le dice que es bueno.

Le llamé por teléfono, la primera sorpresa fue que mes lo cogió. Estaba acostumbrada a que me dieran largas. Empecé a hablar con él. Es muy rápido, miró la web, me hizo mil preguntas y me dijo, te ayudaré. Recuerdo que empecé a llorar y me dijo, no llores que si lloras no te ayudaré :-) )
Llevo más de un año trabajando sábados y domingos, y él que estaba al otro lado del ordenador, también trabajando, dándome ánimos, haciendome reír y ayudándome a batallar.
Cuando en un momento dado el proyecto parecía tirar atrás y las cosas parecía que no se arregla, él me dijo “No quiero oir nada, estoy contigo”. Y eso que aún ni nos conocíamos personalmente. Pero en verdad nos conocemos mucho.
Es un hombre como todos los grandes, no enseña realmente las cosas buenas que hace por los demás. A veces en fin de semana me pregunta por enfermedades de baja prevalencia, para conocer más. Él ayuda a personas que padecen enfermedades de baja prevalencia que son los grandes olvidados. Él me escucho con mucha atención. Sabe muchas cosas y cada día quiere saber más.
Es un hombre firme, trabajador, amigo de sus amigos. Es un gran desconocido aunque todo el mundo lo ha visto por la tele, Perojo conozco a Xavier Gabriel persona y es una de esas maravillas que encuentras por el camino. Todas estas palabras las escribo con total sinceridad, y la lista de experiencias increíbles que he vivido con el Xavi Gabriel ya dan para un libro entero.
 
Montse García

Directora de Polo Sur Sin Límites

 

La bruixa que em va portar un amic

La bruixa que em va portar un amic


La bruixa al Pol Sud

La bruixa al Pol Sud

Una imatge val més que mil paraules. Una imagen vale más que mil palabras

Foto Ferran Folgado

Foto Ferran Folgado

 Hola,

 

seguint en la línea de Com ho heu aconseguit?, ens hem de recordar del Toni Valls, Ferran Folgado i Francesca Biacchessi.

Són els responsables de Tres cucarachas. Fotógrafs professionals, amb gran experiència i amb una gran consciència social i solidaria.

Quan vaig conèixer al Toni la connexió va ser rapidissima. Vam dir som-hi i vam començar a treballar al dia següent. Són un equip vital, jove i molt preparat. Ràpids, amb sensibilitat i ganes, i molts anys d’experiència al món de la fotografia.

El Toni de formació és bióleg i jo crec que això li dona una sensibilitat especial per captar els moments especials.

El Toni ens ha escrit:

Una travessa pel pol Sud és sempre una proesa però en aquest cas concret es tracta més d’un fet històric ja que està composta exclusivament per a discapacitats.
Un grup de fotògrafs de Barcelona va decidir formar els expedicionaris amb la finalitat de millorar la qualitat del registre gràfic de l’expedició, un concepte nou, és a dir: “Si no va un fotògraf al pol, el fabricarem!! “. Especialment en el cas d’Eric que és discapacitat visual i en qui van invertir més esforços precisament pel valor afegit i enfocament personal que poden aportar les seves imatges.
Els fotògrafs Toni Valls, Ferran Folgado i Francesca Biacchessi van ser els responsables d’aquesta formació llampec per aportar als expedicionaris tres punts de vista diferents amb una mateixa finalitat. Valls i Folgado es van conèixer en els Balcans mentre que la Genovesa Biacchessi “atracar” a Barcelona després d’una escala del creuer en què treballava; podria dir que l’atzar i l’idealisme ha estat el nexe d’unió entre aquests tres professionals encarregats de la formació del grup. La fundació Cruyff encarnada en la persona de Xavier Crespo va oferir les seves instal lacions i totes les facilitats perquè aquests professionals puguin dur a terme la seva fi. Van dissenyar una formació a mida per Eric amb la finalitat de potenciar la seva tècnica, que sorprenentment era molta, algunes vegades en conceptes que potser no poden copsar les seves retines però si és coneixedor del seu significat. Quan parla de fotografia transmet emoció, se li il lumina el rostre, i el seu rostre no menteix, és noble i sincer. Va mostrar una gran capacitat d’aprenentatge, potser per que molts d’aquests conceptes ja els tenia interioritzats però aquests professionals van buscar conjuntament alternatives a problemes concrets que inevitablement apareixien en cada cas amb la finalitat que Eric fora resolutiu en les situacions concretes que poden donar-se en el seu expedició polar. Un dels principals reptes per als formadors va ser el interpretar la realitat d’Eric, tan diferent de la seva com es va fer patent quan aquest va descriure centímetre a centímetre la cara d’un d’ells com un mosaic discret de zones de llum i taques negres. Els tres expedicionaris estan camí de Patriot Hills i és moment d’aplicar el que han après en una climatologia adversa on tot ésser humà és discapacitat. I com a reflex en el meu Blog personal el que més em sorprèn és que “diguem discapacitat a qui jo entenc superdotat”.

 

 

El blog del Toni és: http://tonivallsfotograf.blogspot.com/

 

 Castellà

 Hola,
siguiendo en la línea de Cómo lo habéis conseguido?, debemos recordar de Toni Valls, Ferran Folgado y Francesca Biacchessi.
Son los responsables de Tres cucarachas. Fotógrafos profesionales, con gran experiencia y con una gran conciencia social y solidaria.
Cuando conocí a Toni la conexión fue rapadissima. Dijimos:  vamos¡¡y empezamos a trabajar al día siguiente. Son un equipo vital, joven y muy preparado. Rápidos, con sensibilidad y ganas, y muchos años de experiencia en el mundo de la fotografia.
Toni de formación es biólogo y yo creo que eso le da una sensibilidad especial para captar los momentos especiales.
Toni nos ha escrito:

Una travesía por el polo Sur es siempre una proeza pero en este caso concreto se trata además de un hecho histórico ya que está compuesta exclusivamente por discapacitados.

Un grupo de fotógrafos de Barcelona decidió formar a los expedicionarios con la finalidad de mejorar la calidad del registro gráfico de la expedición,un concepto novedoso,es decir: “ Si no va un fotógrafo al polo, lo fabricaremos!! ”. Especialmente en el caso de Eric que es discapacitado visual y en quien invirtieron más esfuerzos precisamente por el valor añadido y enfoque personal que pueden aportar sus imágenes.

Los fotógrafos Toni Valls, Ferran Folgado y Francesca Biacchessi fueron los responsables de esta formación relámpago para aportar a los expedicionarios tres puntos de vista distintos con una misma finalidad. Valls y Folgado se conocieron en los Balcanes mientras que la Genovesa Biacchessi “atracó” en Barcelona tras una escala del crucero en que trabajaba; podría decirse que el azar y el idealismo ha sido el nexo de unión entre estos tres profesionales encargados de la formación del grupo. La fundación Cruyff encarnada en la persona de Xavier Crespo ofreció sus instalaciones y todas las facilidades para que estos profesionales pudieran llevar a cabo su fin. Diseñaron una formación a medida para Eric con la finalidad de potenciar su técnica, que sorprendentemente era mucha, algunas veces en conceptos que tal vez no pueden captar sus retinas pero si es conocedor de su significado. Cuando habla de fotografía transmite emoción, se le ilumina el rostro, y su rostro no miente, es noble y sincero. Mostró una gran capacidad de aprendizaje, tal vez por que muchos de estos conceptos ya los tenía interiorizados pero éstos profesionales buscaron conjuntamente alternativas a problemas concretos que inevitablemente aparecían en cada caso con la finalidad que Eric fuera resolutivo en las situaciones concretas que pueden darse en su expedición polar. Uno de los principales retos para los formadores fue el interpretar la realidad de Eric, tan distinta de la suya como se hizo patente cuando éste describió centímetro a centímetro la cara de uno de ellos como un mosaico discreto de zonas de luz y manchas negras. Los tres expedicionarios están camino de Patriot Hills y es momento de aplicar lo aprendido en una climatología adversa donde todo ser humano es discapacitado. Y como reflejo en mi Blog personal lo que más me sorprende es que “llamemos discapacitado a quien yo entiendo superdotado”.

 

Toni Valls

El blog de Toni és: http://tonivallsfotograf.blogspot.com/

Foto Toni Valls

Foto Toni Valls

 

 

A on són? ¿Donde están?

Ubicació Patriot Hills

Ubicació Patriot Hills

 

Aquesta és la pregunta del dia. La nostra expedició està a Patriot Hills. A la base Eduardo Frei, esperant una finestra de bon temps per tornar cap a Punta Arenes.

Calculem que el dijous pel matí ja hi seran a Barcelona, si les coses funcionen com tots esperem.

Estan menjant molt, la veritat és que tenen cafeteria, restaurant i comoditats que no hi havia durant la travessa, però tenen moltes ganes de tornar a casa. L’única cosa és que encara no han pogut dutxar-se i després de tants dies somien amb una bona dutxa.

El Xavier fa quatre dies que no es posa la prótesi, per que encara que es troba molt bé vol descansar després de tants dies d’esforç.

Diuen que s’estan recuperant el pes per que estan menjant molt i molt bé.

Ara us donaré una mica d’informació sobre la base.

La base Eduardo Frei, ubicada a l’illa Rei Jorge, al nord de la península antàrtica, representa la porta principal Antàrtica, representa la porta principal per ingressar al continent gelat.

Des d’allà, surten avions Hèrcules cap Patriot Hills i cap a Punta Arenas. La pista d’aterratge allà existent està sempre ocupada, especialment a l’estiu, ja que no només és utilitzada per avions xilens, sinó per totes les bases que hi ha a la zona de l’illa Rei Jorge.
En direcció al nord, existeix una zona de gel blau (sector de gel desproveït de neu en superfície), el qual és generat per la deflació de neu que generen els forts vents catabàtics que allà bufen. Aquests vents tenen caràcter descendent a nivell local i provenen de l’interior del continent antàrtic. Aquest sector de gel blau, permet l’aterratge d’avions de gran envergadura com l’Hércules C-130, el qual permet transportar als equips científics i tota la logística necessària. Des de Punta Arenas, un d’aquests avions demora només 6 hores en arribar fins Patriot
Una vegada que aterra l’Hércules C-130 cal traslladar els equips, queviures i estris, al campament base ubicat a uns 2 km de distància. Per a això, es fan servir motos de neu que arrosseguen trineus amb la càrrega, molta de la qual es va caient durant el recorregut.
Patriot Hills constitueix una important base de suport logístic a Antàrtica, ja que des d’allà poden enlairar avions cap a zones encara més remotes i distants, com aquest nunatak anomenat Pirrit Hills, el qual està situat a 83 ° de latitud Sud.

 

Castellà 

Esta es la pregunta del día. Nuestra expedición está a Patriot Hills. En la base Eduardo Frei, esperando una ventana de buen tiempo para regresar a Punta Arenas.
Calculamos que el jueves por la mañana ya estarán en Barcelona, si las cosas funcionan como todos esperamos.
Están comiendo mucho, la verdad es que tienen cafetería, restaurante y comodidades que no había durante la travesía, pero tienen muchas ganas de volver a casa. Lo único es que todavía no han podido ducharse y después de tantos días sueñan con una buena ducha.
Xavier hace cuatro días que no se pone la prótesis, para que aunque se encuentra muy bien quiere descansar después de tantos días de esfuerzo.
Dicen que se están recuperando el peso por que están comiendo muy bien.
Ahora os daré un poco de información sobre la base.

La base Eduardo Frei, ubicada en la isla Rey Jorge, al norte de la Península Antártica, representa la puerta principal Antártica, representa la puerta principal para ingresar al continente helado. Desde allí, despegan aviones Hércules hacia Patriot Hills y hacia Punta Arenas. La pista de aterrizaje allí existente está siempre ocupada, especialmente en verano, puesto que no sólo es empleada por aviones chilenos, sino por todas las bases que hay en la zona de la Isla Rey Jorge.

En dirección al norte, existe una zona de hielo azul (sector de hielo desprovisto de nieve en superficie),   el cual es generado por la deflación de nieve que generan  los fuertes vientos catabáticos que allí soplan. Estos vientos tienen carácter descendente a nivel local y provienen del interior del continente antártico. Este sector de hielo azul, permite el aterrizaje de aviones de gran   envergadura como el Hércules C-130, el cual permite transportar a los equipos científicos y toda la logística necesaria. Desde Punta Arenas, uno de estos aviones demora sólo 6 horas en llegar hasta Patriot Hills.

Una vez que aterriza el hércules C-130 hay que trasladar los equipos, víveres y enseres, al  campamento base ubicado a unos 2 km de distancia. Para ello, se usan motos de nieve que arrastran trineos con la carga, mucha de la cual se va cayendo durante  el recorrido.

Patriot Hills constituye una importante base de apoyo logístico en Antártica, puesto que desde allí  pueden despegar aviones hacia zonas aún más remotas y distantes, como este nunatak llamado Pirrit Hills, el cual está ubicado a 83° de latitud Sur.

FENT HISTÒRIA. LLIURAMENT DEL RELLOTGE DE SOL DE LA SCG A L’AMUNDSEN-SCOTT. ENTREGA DEL RELOJ DE SOL DE LA SCG A L’AMUNDSEN-SCOTT

El dia 22 a la tarda va tenir lloc a Cosmo Caixa un acte en què es va voler posar més a l’abast del públic la vessant científica de l’expedició, amb intervencions d’investigadors que participen en diferents projectes, demà dedicaré unes línees a aquell acte,

El Xavier lliurant el rellotge
El Xavier lliurant el rellotge

 en relació amb les mostres de neu que han pres els nostres expedicionaris al llarg del seu itinerari. El moment més emocionant, però, va ser quan vam establir una connexió en directe amb ells. L’Eric ens va explicar amb tot detall com va anar la seva recepció a la base nord-americana Amundsen-Scott. Els va rebre el responsable de la base, juntament amb diferents alts càrrecs, els quals es van mostrar admirats de la seva gesta. Els expedicionaris els van lliurar el rellotge de sol de la Societat Catalana de Gnòmonica, que va agradar molt. En Xavi Valbuena es va encarregar de donar-los tota mena de detalls sobre el càlcul i funcionament. Al seu torn, el cap de la base va fer signar un document a tots els expedicionaris en el qual consta el lliurament d’aquest rellotge de sol a la base nord-americana, i amb aquest document faran una placa metàl•lica que s’exposarà juntament amb el rellotge, com a testimoni de l’arribada al Pol Sud de l’expedició Pol Sud Sense Límits Obra Social “la Caixa”.

Vull agrair a la Societat Catalana de Gnomónica per construir i dissenyar un meravellós rellotge de sol que ha operat per primera vegada a la història al Pol Sud Geogràfic: al Nasi Vilà, a la Conxita Bou per la seva empenta extraordinària, al Jaume Ventura a l’Eduard Farré, al Joan Girbau i al Francesc Clarà.

Gràcies al científic Carles Pelejero, per ajudar-nos a aconseguir aquesta fita històrica i al Dr. Vladimir Papitashvili  que és Director del programa de Areronomia i Astrofísica Antártica per rebrens tan amablement.

Montse García

 

Amb la Societat Catalana de Gnomónica

Amb la Societat Catalana de Gnomónica

Castellà

El día 22 por la tarde tuvo lugar en Cosmo Caixa un acto en el que se quiso poner más al alcance del público la vertiente científica de la expedición, con intervenciones de investigadores que participan en diferentes proyectos, en relación con las muestras de nieve que han tomado nuestros expedicionarios a lo largo de su itinerario. El momento más emocionante, sin embargo, fue cuando establecimos una conexión en directo con ellos. Eric nos explicó con todo detalle cómo fue su recepción en la base norteamericana Amundsen-Scott. Los recibió el responsable de la base, junto con diferentes altos cargos, los cuales se mostraron admirados de su hazaña. Los expedicionarios les entregó el reloj de sol de la Sociedad Catalana de gnomónica, que gustó mucho. Xavier se encargó de darles todo tipo de detalles sobre el cálculo y funcionamiento. A su vez, el jefe de la base hizo firmar un documento a todos los expedicionarios en el que consta la entrega de este reloj de sol en la base norteamericana, y con este documento harán una placa metállica que se expondrá junto con el reloj, como testigo de la llegada al Polo Sur de la expedición Polo Sur Sin Límites Obra Social “la Caixa”.

 Queremos agradecer bien efusivamente a la  Sociedad Calalana de Gnomónica por construir y diseñar un maravilloso reloj de sol que operará por primera vez en la historia al Polo Sur Geográfico: a Nasi Vilà,  Jaume Ventura, Conxita Bou, a Eduard Farré, Joan Girbau i Francesc Clarà . 

 

I al científico Carlos Pelejero, por ayudarnos a conseguir este hito histórico y al Dr. Vladimir Papitashvili  que es Director del programa de Areronomía i Astrofísica Antártica por recibirnos tan amablemente.

 

Montse García

 

Rellotge Solar Pol Sud Sense Limits

Rellotge Solar Pol Sud Sense Límits

 

Com ho heu aconseguit? ¿Como lo habéis conseguido? 1

Equipats per Grifone
Equipats per Grifone

 

 

 Bon dia a tots¡¡

avui, mentre els nostres expedicionaris tornen cap a casa iniciaré una secció molt important per mi, es diu: Com ho heu aconseguit?

Aquesta és una pregunta que em fan molt sovint, després de la incredulitat inicial devant del nostre repte per algunes persones.

Nosaltres estàvem segurs i teniem confiança, i…per qué?? Doncs és molt fàcil, pel nostre equip i pels nostres suports.

Explicaré tot el que hem estant fent aquests mesos i com ho hem fet.

Primer de tot necessitàvem construir un projecte, no teniem a les nostres mans més que un esboç de projecte, un gran equip, ilusions i capacitat de treball. A partir d’una idea que molts podien  considerar una entelèquia.

Però per nosaltres des de sempre havia estat una possibilitat real.

Llavors vaig fer una llista de necessitats:

1. Necessitàvem estar entrenats per poder tenir la força física i mental per aconseguir un repte d’aquestes característiques.

2.Necessitàvem finançament, per que cap projecte es por moure només amb ilusió, necessitàvem poder pagar les factures.

3. Necessitàvem equipació de primera línea, per poder arribar al repte amb les millors condicions.

4. Necessitàvem desenvolpar un projecte que ens fes descobrir noves coses de l’antàrtida, poder col.laborar amb un petit gra de sorra amb la cència. Això era una necessitat d’un equip convençut de que hem de conservar i conèixer el nostre planeta.

5. Necessitàvem arribar als més joves i més petits, que son les noves generacions que seran els futurs responsables del camí que segueixi la nostra societat. Necessitàvem un foro a on poder portar a terme aquest contactes.

6. Necessitàvem arribar a la societat mitjançant els mitjans de comunicació, per poder fer arribar els nostres missatges al major número de persones que fos possible.

7. Necessitàvem organitzar-nos per donar un futur i continuitat a aquest primer projecte.

8. Necessitàvem recolzament institucional per que ens feia molta ilusió representar Catalunya i fer veure que es un projecte internacional fet des de Catalunya. Som “made in Catalunya”, i tractant-se de fer història que millor que fer-ho des de casa.

9. Necessitàvem molts amics com vosaltres que ens heu donat empenta i alé des del primer dia.

Després de tenir aquesta llista a les mans, em vaig posar a buscar tot el necessari. Començaré  aexplicar des de a on vam obtenir totes aquestes coses per poder fer aquest primer pas.

No seguiré l’ordre de la llista, però mentre el nostres campions estan a Patriot Hills intentaré explicar com vam obtenir els ingredients d’aquesta recepta, la recepta de la expedició Pol Sud Sense Límits Obra Social “la Caixa”. Començaré per l’equipament. Tots estàvem d’acord en que volíem materials autóctons, materials propis, amb molta qualitat. Voliem el millor per un repte tan exigent.

Vaig començar a investigar en marques d’equipament.  Grifone, és empresa Catalana amb seu als Pirineus i amb més de trenta anys d’experiència en el sector Tèxtil, col labora des de fa anys amb Ramón Larramendi i les seves aventures àrtiques, dissenyant i creant les millors peces per a les travesses polars.

Llavors després de consultar amb el Ramón, vaig parlar amb el Ricard Parés, i va fer una aposta sorprenent amb nosaltres. La nostra expedició encara no havia aconseguit les coses necessàries per ser realitat.Èrem un somni, i parlant amb ell em va respondre positivament, si¡¡ Ens ajudaria¡¡ Podriem superar un punt crítis, molt crític de la nostra expedició, el fred. Sense ells no hauriem arribat al Pol Sud, com ha estat, sense patir cap mena de congelació, estan confortables i avançant per la planície antàrtica amb seguretat. Gràcies Grifone.

També per aquesta ocasió Grifone ha  aportat la seva experiència i qualitat per vestir de cap a peus als expedicionaris, sabent que una de les claus de l’èxit és el seu equipament.

Com sempre es faran servir els millors materials com Gore-tex, Primaloft, Windstopper  i Thermolite . Per poder combatre el fred extrem Grifone ens va  recomanar vestir pel Sistema de Capes.

Aquest sistema, mitjançant la combinació de les diferents capes, ens va permetre adaptar d’una manera òptima al clima. Per a aquesta ocasió i degut al fred polar el nombre de capes que utilitzen es van augmentar per protegir l’exterior.

  1 ª Capa: Interior tèrmica, la seva funció bàsica és la d’afavorir un efecte termoregulador allunyant de la nostra pell la humitat produïda per la sudoració, aquesta humitat augmenta la sensació de fred i en moments de calor ens ofega més. Pot ser de major o menor gruix en funció del grau de protecció necessari.   

2 ª Capa: Aïllament tèrmic, el seu principal objectiu és la retenció de la calor que el nostre cos genera creant una cambra d’aire que ens aïlli de l’exterior. Es important també que permeti la transpiració drenant la humitat que la capa anterior va expulsant. També i com l’anterior tindrà un major o menor gramatge en base a la protecció que busquem.  

 3a capa: Aïllament Tèrmic, Prendes tèrmiques en teixit polar d’elevat gramatge amb efecte tallavents.   

4a Capa: Impermeable i transpirable És la que ens aïlla fonamentalment de la intempèrie en forma de pluja, neu i vent. És, generalment la més exterior, i la que sol garantir i optimitzar el correcte funcionament de les altres dues capes.

 5a capa: parka exterior sobredimensionada (realment enorme per poder cobrir totes les capes inferiors) realitzat en Gore-tex amb un farciment tèrmic en Primaloft  (fibra sintètica dotada de les mateixes propietats tèrmiques de la ploma, però que a diferència d’aquesta manté la calor corporal fins i tot estant humida).  

Totes les capes són transpirables per mantenir la cadena de drenatge cap a l’exterior de la humitat corporal.  

El entallat és molt folgat per afavorir la creació de cambres d’aire aïllant entre capa i capa.

En aquesta ocasió Grifone ha fet algunes variacions per poder garantir la seguretat dels expedicionaris, com els elements reflectants a totes les peces exteriors i cremalleres laterals en els pantalons per afavorir la ràpida manipulació de pròtesis.  En aquests dies podreu comprendre com amb aquest ingredients, la nostra confiança era més que lògica. 

Tecnologia, medicina, fisioteràpia, gastronomia, ciència…tot junt. això fa del nostre projecte un projecte tan ric per tots nosaltres.  

Petons¡¡¡  

 

Montse Garcia

Directora de Pol Sud Sense Límits Obra Social “la Caixa”  

Castellà 

Buenos días a todos ¡¡

hoy, mientras nuestros expedicionarios vuelven a casa iniciaré una sección muy importante para mí, se dice: ¿Cómo lo hemos conseguido?

Esta es una pregunta que me hacen muy a menudo, tras la incredulidad inicial delante de nuestro reto para algunas personas. Nosotros estábamos seguros y teníamos confianza, y. .. ¿por qué? Pues es muy fácil, por nuestro equipo y para nuestros soportes.

Explicaré todo lo que hemos estando haciendo estos meses y como lo hemos hecho.Primero de todo necesitábamos construir un proyecto, no teníamos en nuestras manos más que un esbozo de proyecto, un gran equipo, ilusiones y capacidad de trabajo. A partir de una idea que muchos podían considerar una entelequia. Pero para nosotros desde siempre había sido una posibilidad real.

Entonces hice una lista de necesidades:

1. Necesitábamos estar entrenados para poder tener la fuerza física y mental para conseguir un reto de estas características .

2. Necesitábamos financiación, para que ningún proyecto se puede mover sólo con ilusión, necesitábamos poder pagar las facturas.

3. Necesitábamos equipación de primera línea, para poder llegar al reto con las mejores condiciones.

4. Necesitábamos desarrollar un proyecto que nos hiciera descubrir nuevas cosas de la antártida, poder colaborar con un pequeño grano de arena con la Ciencia. Esto era una necesidad de un equipo convencido de que debemos conservar y conocer nuestro planeta.

5. Necesitábamos llegar a los más jóvenes y más pequeños, que son las nuevas generaciones que serán los futuros responsables del camino que siga nuestra sociedad. Necesitábamos un foro donde poder llevar a cabo este contactos.

6. Necesitábamos llegar a la sociedad mediante los medios de comunicación, para poder hacer llegar nuestros mensajes al mayor número de personas que fuera posible.

7. Necesitábamos organizarnos para dar un futuro y continuidad a este primer proyecto.

8. Necesitábamos apoyo institucional para que nos hacía mucha ilusión representar a Cataluña y hacer ver que es un proyecto internacional hecho desde Cataluña. Somos “made in Catalunya”, y tratándose de hacer historia que mejor que hacerlo desde casa.

9. Necesitábamos muchos amigos como vosotros que nos habéis dado empuje y aliento desde el primer día.

Después de tener esta lista en las manos, me puse a buscar todo lo necesario. Empezaré a explicar desde donde obtuvimos todas estas cosas para poder hacer este primer paso.

No seguiré el orden de la lista, pero mientras nuestros campeones están a Patriot Hills intentaré explicar cómo obtuvimos los ingredientes de esta receta, la receta de la expedición Polo Sur Sin Límites Obra Social “la Caixa”.

Comenzaré por el equipamiento. Todos estábamos de acuerdo en que queríamos materiales autóctonos, materiales propios, con mucha calidad. Voliem lo mejor para un reto tan exigente.

Empecé a investigar en marcas de equipación. Grifone, es empresa Catalana con sede en los Pirineos y con más de treinta años de experiencia en el sector Textil, colabora desde hace años con Ramón Larramendi y sus aventuras árticas, diseñando y creando las mejores piezas para las travesías polares.

Entonces después de consultar con Ramón, hablé con el Ricard Parés, e hizo una apuesta sorprendente con nosotros. Nuestra expedición aún no había conseguido las cosas necesarias para ser realidad. Éramos un sueño, y hablando con él me respondió positivamente, si ¡¡Nos ayudaría ¡¡Podríamos superar un punto gritos, muy crítico de nuestra expedición, el frío.

Sin ellos no habríamos llegado al Polo Sur, como ha sido, sin sufrir ningún tipo de congelación, están confortables y avanzando por la planicie antártica con seguridad. Gracias Grifone¡¡.

También para esta ocasión Grifone ha aportado su experiencia y calidad para vestir de pies a cabeza a los expedicionarios, sabiendo que una de las claves del éxito es su equipamiento. Como siempre se utilizarán los mejores materiales como Gore-tex, Primaloft, Windstopper y Thermolite .

Para poder combatir el frío extremo Grifone nos recomendó vestir por el Sistema de Capas.

Este sistema, mediante la combinación de las diferentes capas, nos permitió adaptar de una manera óptima al clima. Para esta ocasión y debido al frío polar el número de capas que utilizan se aumentaron para proteger el exterior.

1 ª Capa: Interior térmica, su función básica es la de favorecer un efecto termorregulador alejándose de nuestra piel la humedad producida por la sudoración, la humedad aumenta la sensación de frío y en momentos de calor nos ahoga más. Puede ser de mayor o menor grosor en función del grado de protección necesario.

2 ª Capa: Aislamiento térmico, su principal objetivo es la retención del calor que nuestro cuerpo genera creando una cámara de aire que nos aísle del exterior. Es importante también que permita la transpiración drenante la humedad que la capa anterior expulsando. También y como el anterior tendrá un mayor o menor gramaje en base a la protección que buscamos.

3 ª capa: Aislamiento Térmico, Prendas térmicas en tejido polar de elevado gramaje con efecto cortavientos.  

4 ª Capa: Impermeable y transpirable. Es la que nos aísla fundamentalmente de la intemperie en forma de lluvia, nieve y viento. Es, generalmente la más exterior, y la que suele garantizar y optimizar el correcto funcionamiento de las otras dos capas.

5 ª capa: parka exterior sobredimensionada (realmente enorme para poder cubrir todas las capas inferiores) realizado en Gore-tex con un relleno térmico en Primaloft (fibra sintética dotada de las mismas propiedades térmicas de la pluma, pero que a diferencia de ésta mantiene la calor corporal incluso estando húmeda).

Todas las capas son transpirables para mantener la cadena de drenaje hacia el exterior de la humedad corporal. El entallado es muy holgado para favorecer la creación de cámaras de aire aislante entre capa y capa.

En esta ocasión Grifone ha hecho algunas variaciones para poder garantizar la seguridad de los expedicionarios, como los elementos reflectantes a todas las piezas exteriores y cremalleras laterales en los pantalones para favorecer la rápida manipulación de prótesis.

En estos días podrá comprender cómo con este ingredientes, nuestra confianza era más que lógica. Tecnología, medicina, fisioterapia, gastronomía, ciencia … todo junto. esto hace de nuestro proyecto un proyecto tan rico para todos nosotros.

Besos ¡¡¡

Montse Garcia

Directora de Polo Sur Sin Límites Obra Social “la Caixa”  

 

No news, good news¡¡

Joc de probabilitats

Joc de probabilitats

Hola a tots,

se que esperàveu més notícies de l’expedició, però aquesta setmana he tingut una setmana molt activa de divulgació i contacte amb escoles que m’ha encantat, però que m’ha restat temps d’explicar-vos més coses.

Jo no he fet la travessa, però aquí també estem superant reptes diaris, el de poder arribar a tots els que ens escolten i comunicar el mateix entusiasme que nosaltres sentim. Per ara la resposta està sent espectacular

Ara es troben a Patriot Hills, i fins un mínim de dos dies no podran tornar. Estan esperant a un grup d’exploradors del Mont Vinson per omplir l’avió, ja que ara a l’antàrtida no quedara ningú que no sigui personal de les bases.

Tenen cafeteria, i comoditats que a la travessa no disposaven. Es troben molt bé, però amb ganes de tornar.

Demà us explico més coses. Tinc un munt de coses que explicar. I aprofitaré quest cap de setmana per explicar moltes més històries.

Per ara penjo una foto dels nostres expedicionaris amb la formiga en ambar que fa deu anys va anar a l’espai i ben aviat tornarà del Pol Sud.

Inserto una petita informació del info K

 http://www.tv3.cat/videos/979339

Petons

 

Montse García

 

Castellà

Hola a todos,

se que esperabais más noticias de la expedición, pero esta semana he tenido una semana muy activa de divulgación y contacto con escuelas que me ha encantado, pero que me ha restado tiempo de explicar más cosas. Yo no he hecho la travesía, pero aquí tambié estamos superando retos diarios, de poder llegar a todos los que nos escuchan y comunicarles el mismo entusiasmo que nosotros sentimos, y por ahora la respuesta está siendo espectacular.

Ahora se encuentran en Patriot Hills, y hasta un mínimo de dos días no podrán volver. Están esperando a un grupo de exploradores del Mont Vinson para llenar el avión, ya que ahora en la antártida no quedara nadie que no sea personal de las bases.

Tienen cafetería, y comodidades que en la travesía no disponían. Se encuentran muy bien, pero con ganas de volver.

Mañana os cuento más cosas. Tengo un montón de cosas que contar. Y aprovecharé este fin de semana para explicar muchas más historias.

Por ahora cuelgo una foto de nuestros expedicionarios con la hormiga en ambar que hace diez años fue en el espacio y pronto volverá del Polo Sur

Besos

Montse García

Noticies. Noticias

Al Pol Sud real

Al Pol Sud real

Hola,
Se que voleu noticies, pero fins fa una hora no hem sabut que la nostra expedicio a les 21 hores tornava cap a Patriot Hills.
Avui el Josep Maria i jo hem estat tot el dia fins a quarts de deu de la nit treballant. Dema us explico mes.
Un peto

Hola,
Se que quereis noticias, pero hasta hacea una hora no hemos sabido que nuestra expedicion a las 21 horas volaba hacia Patriot Hills.
Hoy Josep Maria y yo hemos estado todo el dia hasta las nueve y media de la noche trabajando en Cosmocaixa.
Manana os explico mas. Un beso

Somni o realitat? Sueño o realitat

Si, nosaltres podem¡¡

Si, nosaltres podem¡¡

Un dia, un grup de persones van somniar en un repte. I el somni es va convertir en realitat. Màgia???

Eren persones anònimes, persones que només comptaven amb les seves ganes, el seu treball, la seva il.lusió i el seu treball. Vam passar molts mesos sentint que estàvem bojos, que era impossible, que no es podria aconseguir. Molts despatxos, molts dossiers, moltes reunions, moltes hores dures.

Bé, nosaltres vam seguir lluitant i lluitant, fins veure com sota aquell sol austral, ahir, el nostre equip arribava al Pol Sud Geogràfic . Vam arribar per poder començar a caminar. Començar a caminar en quest difícil camí de demostrar i fer saber al món que les persones discapacitades podem aconseguir amb il.lusió i hores de treball tot el que ens proposem.

Vaig tenir la gran sort de parlar amb ells només arribar, va ser un moment màgic, uns segons infinits, sentia la estimació del meu equip a tants de milers de quilómetres de distància¡¡.

El Xavier va proposar ahir un projecte, un Petó Sense Límits. Volem que ens envieu uns foto de tots vosaltres fent-li un petó al Pol Sud en un globus terraqui o un mapa, i amb això farem el petó més càlid al punt més gèlid del planeta.

Fredor i calidesa, tot junt. Aquesta expedició esta plena de contrastos. De vegades em pregunten que he aprés d’aquesta expedició. Pot ser la capacitat dels discapacitats?? No, això jo ja ho sabia, i la resta de l’equip també, per que ho hem viscut en primera persona i sabem del que som capaços. Només volem treballar per que tothom ho sapiga.

Veieu com jo tenia raó?, no han caminat sols en cap moment. La força del corrent que hem creat entre tots els ha arribat dia a dia. Una corrent d’un riu fet de petites gotes que som tots nosaltres.

Llavors? que he aprés?? Doncs he aprés de treball en equip, d’amor, d’esforç, de superació. He vist el millor i el pitjor del ser humà. El pitjors, avui, dia de festa no és moment de recordar-lo.

 El millor…són tantes coses. Són tantes persones, a vegades sento que em falta temps i oportunitats per agrair i avui és un dia per agrair.

Una d’aquestes persones és el Rafa Nadal. Al mes d’abril vam fer una xerrada a Vilassar, i vam conèixer a una d’aquestes persones especials. El Rafa Nadal. El Rafa és  fisioterapeuta gerent de Healthsystem fisioterapia. Des del primer moment vam connectar i es va posar a treballar durament amb el Xavier, el Jesús i l’Eric. Sempre alegre, sempre disposat a tot, dedicant molts esforços sense saber si podriem agafar aquell avió cap a Patriot Hills. Un gran professional, i un company excepcional. Integre, honest i treballador. Amb ganes de fer un futur millor per moltes persones.

O com el Francesc Estorach, que també vam conèixer a Vilassar. Esportista, amputat com el Xavier i gran amant de la muntanya, bon company i bon amic. Sap que fer quan els demés no. Treballa al Col.lectiu Ronda i també ha posat tot el que era a les seves mans per fer possible el present i el futur, amb il.lusió i coneixement.

A partir d’ara tots caminarem junts, i amb els que ens volgueu acompanyar. Aquest és un petit pas. Com diuen avui a La Vanguardia, una lluita de David contra Goliat.

Estem cansats, estem esgotats, i en això ens podem incloure l’equip que els hem estat acompanyant, però la felicitat ens dona l’empenta per no notar el cansament.Avui els nostres herois m’han comunicat que han d’estar un mínim de dos dies al Pol Sud esperant que els recullin pel mal temps, però estan contents i passen les hores recordant els dies i els messos passats.

Felicitats a tots. A tots per acompanyar-nos, a les escoles que s’emocionen cada dia quan els expliquem el projecte a les xerrades, a les persones que ens segueixen, a la premsa que esta fent un treball que agraim moltissim, a les famíies que han soportat les nostres abséncies, als patrocinadors, a les institucions. Tots avui estem de festa. Una festa de solidaritat, d’afecte, de tecnologia, de treball ben fet, de col.laboració i de moltes coses més.

Molts petons¡¡

Montse García

Directora de Pol Sud Sense Límits

 

Castellà

Un día, un grupo de personas soñaron en un reto. Y el sueño se convirtió en realidad. ¿Magia?

Eran personas anónimas, personas que sólo contaban con sus ganas, su trabajo, su ilusión y su amor a un ideal. Pasamos muchos meses escuchando que estábamos locos, que era imposible, que no lo podríamos conseguir. Muchos despachos, muchos dossieres, muchas reuniones, muchas horas duras.

Bien, nosotros seguimos luchando y luchando, hasta ver como bajo aquel sol austral, ayer, nuestro equipo llegaba al Polo Sur Geográfico. Llegamos para poder empezar a caminar. Empezar a caminar en este difícil camino de demostrar y hacer saber al mundo que las personas discapacitadas podemos conseguir con ilusión y horas de trabajo todo lo que nos proponemos.

Tuve la gran suerte de hablar con ellos nada más llegar, fue un momento mágico, unos segundos infinitos, sentía el cariño de mi equipo a tantos miles de kilómetros de distancia ¡¡.

Xavier propuso ayer un proyecto, un Beso Sin Límites. Queremos que nos envieis unos foto de todos vosotros dandole un beso al Polo Sur en un globo terráqueo o un mapa, y con ello haremos el beso más cálido a el punto más gélido del planeta.

Frialdad y calidez, todo junto. Esta expedición esta llena de contrastes. A veces me preguntan que he aprendido de esta expedición. ¿Puede ser la capacidad de los discapacitados? No, eso yo ya lo sabía, y el resto del equipo también, por que lo hemos vivido en priimera persona y sabemos de lo que somos capaces. Sólo queremos trabajar para que todo el mundo lo sepa.

Veis como yo tenía razón, no han caminado solos en ningún momento. La fuerza de la corriente que hemos creado entre todos les ha llegado día a día. Una corriente de un río hecho de pequeñas gotas que somos todos nosotros.

¿Entonces? ¿que he aprendido? Pues he aprendido de trabajo en equipo, de amor, de esfuerzo, de superación. He visto lo mejor y lo peor del ser humano. Lo  peor, hoy, día de fiesta no es momento de recordar lo. 

  Lo mejor … son tantas cosas. Son tantas personas, a veces siento que me falta tiempo y oportunidades para agradecer y hoy es un día para agradecer.

Una de estas personas es el Rafa Nadal. En el mes de abril hicimos una charla en Vilassar, y conocimos a una de estas personas especiales. Rafa NadalRafa es fisioterapeuta gerente de Healthsystem fisioterapia. Desde el primer momento conectamos y se puso a trabajar duramente con Xavier, el Jesús y Eric. Siempre alegre, siempre dispuesto a todo, dedicando muchos esfuerzos sin saber si podríamos coger aquel avión hacia Patriot Hills. Un gran profesional, y un compañero excepcional. Integro, honesto y trabajador. Con ganas de hacer un futuro mejor para muchas personas.

O como  Francesc Estorach, que también conocimos en Vilassar. Deportista, amputado como Xavier y gran amante de la montaña, buen compañero y buen amigo. Sabe que hacer cuando los demás no. Trabaja en el Col.lectiu Ronda y también ha puesto todo lo que tenía en las manos para hacer posible el presente y el futuro de muchas personas que tienen ganas de iniciar iniciativas como la nuestra.

A partir de ahora todos caminaremos juntos, y con los que nos querais acompañar. Este es un pequeño paso. Como dicen hoy en La Vanguardia, una lucha de David contra Goliat.

Estamos cansados, estamos agotados, y en esto podemos incluir el equipo que los hemos estado acompañando, pero la felicidad nos da el impulso para no notar el cansancio. Hoy nuestros héroes me han comunicado que deben estar un mínimo de dos días en el Polo Sur esperando que los recojan por el mal tiempo, pero están contentos y pasan las horas recordando los días y los meses pasados.

Felicidades a todos. A todos por uniros a nosotros, a las escuelas que se emocionan cada día cuando les explicamos el proyecto a las charlas, a las personas que nos siguen, a la prensa que esta haciendo un trabajo que agradecemos muchisimo, a las familias que han soportado nuestras ausencias, a los patrocinadores, a las instituciones. Todos hoy estamos de fiesta. Una fiesta de solidaridad, de afecto, de tecnología, de trabajo bien hecho, de colaboración y de muchas cosas más.

Muchos besos ¡¡

 
 
 
 
 

 

Toni Valls

El Rafa Nadal. Foto: Toni Valls

Finalitzat el cami de Shackleton, iniciat el cami de Zero Limits

Bona nit,
Demano disculpes per trigar tant en donar noticies.
Avui a les 21:20 hora de Barcelona els nostres expedicionaris han arribat a veure complert un dels nostres somnis. Han conquerit el Pol Sud!!
He parlat amb ells, la emocio es desbordant. Pero encara estic tancant temes amb els de mitjans de comunicacio, de logistica de enviament de mostres cap a Barcelona, i de coordinacio de les comunicacions.
Hem demostrat que amb treball i superacio no hi ha res impossible.
Avui es un dia d’alegria per tots!

Buenas noches,
Pidoo disculpas por tardar tanto en dar noticias.
Hoy a las 21:20 hora de Barcelona nuestros expedicionarios han llegado a ver cumplido un de nuestros anhelos. Han conquistado el Polo Sur!!
He hablado con ellos, la emocion es desbordante. Pero todavia estoy cerrando temas con los medios de comunicacion, de logistica de envio de muestras a Barcelona, y de coordinacion de las comunicaciones.
Hemos demostrado que con trabajo y superacion no hay nada imposible. No tengo palabras ahora mismo
Es un dia de alegria para todos!

Montse Garcia

A punt de veure l’antena. A punto de ver la antena

El Xavier ahir

El Xavier ahir

Bon dia,

s’apropa el moment. L’expedició te previst arribar al Pol Sud demà a les nou de la nit hora local.

Ahir van arribar a 89 graus 46 minuts sud i 90 graus 33 minuts oest. Queden 25 quilómetres per arribar al nostre destí.

Estan molt cansats, molt fatigats, ha estat molt dur. Pot ser en aquest blog no s’ha transmés la idea de la duressa del repte. Els que els seguim i els que els estimem patim amb cada noticia que ens arriba.

L’Eric ens fa la seva crònica, ens comenta que el Xavier ahir al arribar al campament va passar moments durs, d’esgotament. Entre tots els companys el van ajudar a recuperar-se i de seguida amb una mica d’escalfor i aliment va tornar a refer-se.

Ens diuen que tenen moltes ganes de poder dutxar-se després de tants dies .

Avui el nostre equip ja veurà les antenes de la base Admunsen-Scott, això ens servirà de reclam per poder tirar endavant amb més forces i més il.lusió.

Avui voldria aprofitar per fer un agraiment especial.

Suposo que tothom quan és jove i quan estudia te algun referent, alguna persona que admiris el seu treball. Jo el tenia, quan estudiava sentia parlar del professor Gili, un professor que estudiava els oceans i que ho feia arribar als demés, mitjançant articles, llibres, xerrades. Jo de tant en tant em quedava impressionada llegint el que escribia i somiava un dia conèixer a aquell professor tant fantàstic.

Fa més d’un any, amb el projecte a la ma, vaig pensar, ara és el moment de coneixe’l, vaig contactar amb un professor meu de Zoologia de quan anava a la facultat intentant que em posés en contacte amb ell, i em va donar el seu correu electrònic. Jo pensava, no em contestarà, però…jo ho intento. Per que el Josep Maria Gili, te un d’aquells curriculums professionals que et deixen sense respiració. I…si¡¡ em va contestar¡¡ i al mes de Octubre de 2007 el vaig anar a veure’l. Estava com un flam, la veritat es que l’anava a fer una proposta si mes no atípica. Em va rebre i … sabeu que?? Si és un excel.lent cientific com a persona es espectacular.

Sempre te un somriure, sempre t’escolta, sempre te ganes de fer coses noves, te paciència infinita, i te una humiltat que et deixa fora de joc. No he vist mai ningú treballar com ell, amb aquelles ganes, aquella alegria i aquell amor per la feina. Mai s’enfada, mai es posa nerviós, és generós a part d’extremadament intel.ligent, una combinació molt rara de trobar  en aquest mon.  Si, te amor per la feina, cuida als seus companys, els respecta i els defensa. Sempre ha tingut un moment per la nostra expedició, ens ha ajudat en tot, en TOT.

I ara amb el temps penso, no només l’he conegut, he treballat al seu costat. Sóc una persona molt afortunada i espero que sempre es senti orgullós de la aposta que ha fet per nosaltres.

Conèixer i treballar a el Josep Maria és un luxe que m’ha tocat viure, i li estaré agraida sempre de donar-me aquesta oportunitat.

Gràcies Josep Maria, ja saps el que signifiques per aquesta expedició, sense tu no hauriem vist mai les antenes.

Crònica de l’Eric (Clica aquí)

Castellà

 

Buenos días,

se acerca el momento. La expedición tiene previsto llegar al Polo Sur mañana a las nueve de la noche hora local.

Ayer llegaron a 89 grados 46 minutos sur y 90 grados 33 minutos oeste. Quedan 25 kilómetros para llegar a nuestro destino.

Están muy cansados, muy fatigados, ha sido muy duro. Puede ser en este blog no se ha transmitido la idea de la dureza del reto. Las personas que los seguimos y los que los queremos sufrimos con cada noticia que nos llega. 

Eric nos hace su crónica, nos comenta que Xavier ayer al llegar al campamento pasó momentos duros, de agotamiento. Entre todos los compañeros le ayudaron a recuperarse y enseguida con un poco de calor y alimento volvió a recuperarse.

Nos dicen que tienen muchas ganas de poder ducharse después de tantos días.

Hoy nuestro equipo ya verá las antenas de la base Admunsen-Scott, esto nos servirá de reclamo para poder salir adelante con más fuerzas y más ilusión.

Hoy quisiera aprovechar para hacer un agradecimiento especial.

Supongo que todo el mundo cuando es joven y cuando estudia tiene algún referente, alguna persona de la que admire su trabajo. Yo lo tenía, cuando estudiaba oía hablar del profesor Gili, un profesor que estudiaba los océanos y que lo hacía llegar a los demás, mediante artículos, libros,  charlas. Yo de vez en cuando me quedaba impresionada leyendo lo que escribía y soñaba un día conocer a aquel profesor tanto fantástico.

Hace más de un año, con el proyecto en la mano, pensé… ahora es el momento de conocerlo. Contacté con un profesor mío de Zoología de cuando iba a la facultad intentando que me pusiera en contacto con él, y me dio su correo electrónico. Yo pensaba… no me contestará, pero … yo lo intento¡¡.  Josep Maria Gili, tiene uno de esos curriculums profesionales que te dejan sin respiración. I. .. si ¡¡me contestó ¡¡y en el mes de Octubre de 2007 fui a verlo. Estaba como un flan, la verdad es que la iba a hacer una propuesta por lo menos atípica. Me recibió y si es un excelente científico como persona es espectacular.

 Siempre tiene una sonrisa, siempre te escucha, siempre tiene ganas de hacer cosas nuevas, tiene paciencia infinita, y una humildad que te deja fuera de juego. Nunca he visto a nadie trabajar como él, con esas ganas, esa alegría y ese amor por el trabajo. Nunca se enfada, nunca se pone nervioso, es generoso parte de extremadamente inteligente, una cambinació muy rara de encontrar en este mundo.  Si, tiene amor por el trabajo, cuida a sus compañeros, los respeta y los defiende. Siempre ha tenido un momento para nuestra expedición, nos ha ayudado en todo, en TODO.

Y ahora con el tiempo pienso, no sólo lo he conocido, he trabajado a su lado. Soy una persona muy afortunada y espero que siempre se sienta orgulloso de la apuesta que ha hecho por nosotros.

Conocer y trabajar con Josep María es un lujo que me ha tocado vivir, y le estaré agradecida siempre de darme esta oportunidad.

Gracias Josep Maria, ya sabes lo que significan para esta expedición, sin ti no habriamos visto nunca las antenas.

Crònica de l’Eric (Clica aquí)

Josep Maria Gili

Josep Maria Gili

Un desert de gel i un desert de sorra. Un desierto de hielo y un desierto de arena.

L'expedició avança

L'expedició avança

 

 

 

La Iria durant un entrenament

La Iria durant un entrenament

 Hola, 

 

 

avui hem tornat a tenir notícies de la nostra expedició, avui se’ls hi han enganxat els llençols, …millor dit, els sacs, i he hagut de trucar-los jo. Els he dit: desperteu¡¡ que fa estona que s’ha fet de dia¡¡. I tant que fa estona, a l’Antàrtida durant tot l’estiu tenen 24 hores de llum.

La veritat es que l’equip esta esgotat, això no ho poden negar, però contents per que si tot va bé en tres dies hauran arribat al somniat Pol Sud.

Aquest matí es trobaven a la latitud 89 graus 37 minuts i 89 graus 46 minuts de longitud.

Estan molt contents, i ara poden menjar el doble de quantitat de sobres d’aliment que els primers dies. El temps es força bo considerant que es troben a l’Antàrtida, encara que estan a menys de 30 graus sota zero, el que el vent sigui lleu facilita el poder seguir endavant.

Avui la nostra expedició ens ha donat un record especial per la Iria. La Iria es com ja sabeu la nostra companya expedicionària que es va entrenar fins al final amb l’equip. Es una dona forta, alegre i lluitadora. La Iria és gallega, és Biòloga i treballa realitzant la seva tesi doctoral en neurociència. a part de ser molt intel·ligent la Iria impressiona per la seva lluita personal. És una excel·lent navegant i des que va ser amputada als tretze anys quan va ser envestida per un cotxe quan acompanyava a un grup d’escortes, no s’ha permès dir “no puc”. Es una persona que al darrer any m’ha ensenyat molts valors, fortalesa, amistat, el valor de defensar la veritat, el valor de no tenir por als atacs i a les tempestes. El valor d’enfrontar la vida mirant-la als ulls. Viure tot això en primera persona, de veritat que no te preu. La Iria ens esta ajudant a donar-li forma al contingut educatiu, i el farà arribar per terres gallegues.

Avui vull felicitar d’una manera molt especial a l’Isidre Esteve. Isidre¡¡ felicitats¡¡ ho has aconseguit¡¡ El teu repte era acabar i ho has fet. Fa mesos vaig llegir el teu llibre i un dia entre molta gent et vaig conèixer, segur que no et recordes. Jo vaig quedar impressionada amb les teves paraules, jo portava molts mesos treballant en el projecte que ara seguim entusiasmats i em vas impactar. La veritat es que tu i el nostre equip caminem per camins paral·lels que pretenen arribar al mateix punt.

A la premsa podem llegir:

“Isidre Esteve i el seu copilot Eric Augé han acabat emportant-se els elogis. El millor resultat per a tots dos ha estat acabar un ralli tan dur com el Dakar sud-americà, quan no fa gaire un any batallava per els primers llocs en moto i el segon li feia de mecànic. Des de la paraplegia d’Esteve, aquest va decidir provar sort en els cotxes i amb el seu amic Augé de copilot han tornat aquest any al Dakar, convertint-se en  el primer en l’únic pilot discapacitat en aconseguir acabar aquest any, i el segon en el millor copilot de la prova, guardonat amb el trofeu ‘Henry Magne’ que ho acredita”.

Quina alegria Isidre, te’n adones?? Has estat el primer que has obert les portes de l’esperança a molts d’altres, i a moltes famílies, i a molts amics, i a moltes persones que quan vagin en cadira de rodes a una entrevista de feina, la persona que tinguin endavant no ho vegin com un problema si no com una oportunitat.

A l’últim capítol del teu llibre dius: “Potser somio despert, potser és una il·lusió, però sense il·lusions, la vida no paga la pena de viure-la. L’esperança ens manté ferms, expectants, aferrats a totes les taules de nàufrags de la història, perquè el futur sigui diferent i els somnis que una nit vam tenir es compleixin l’endemà. De vegades confonem els desitjos amb la realitat, però cal que sapiguem que, si ens ho proposem, podem transformar-los en fets. El més increïble és que els miracles existeixen”.

Ei¡¡ Isidre¡¡ Uns al desert de sorra i uns altres a un desert de gel, i tots intentant aconseguir el mateix, tu avui ho has aconseguit, a nosaltres ens queden dos dies i una mica més de patiment, bon temps i esforç, però del que estic segura és que un dia coincidirem tots per celebrar-ho.

Avui acabo amb una frase de Paulo Coelho, que se que a tu també t’agrada molt:

“Quan desitges una cosa, tot l’univers conspira perquè l’aconsegueixis. Ho crec fervorosament. L’acte de viure el propi destí inclou una sèrie d’etapes que excedeixen en molt la nostra comprensió, i l’objectiu de les quals és sempre fer que aprenguem les lliçons necessàries per acomplir el propi destí. “

 Un petó a tots

Montse García

Directora de Polo Sur Sin Límites Obra Social “la Caixa”

Crònica de Jesús Noriega (Clica aquí)

Castellà

Hola,

hoy hemos vuelto a tener noticias de nuestra expedición, hoy se les han pegado las sábanas,… mejor dicho, los sacos, y he tenido que llamar yo. Les he dicho: despertad¡¡ ¡¡que hace rato que se ha hecho de día ¡¡. Y tanto que hace rato, en la Antártida durante todo el verano tienen 24 horas de luz.
La verdad es que el equipo está agotado, eso no lo pueden negar, pero contentos por que si todo va bien en tres días habrán llegado al soñado Polo Sur.
Esta mañana se encontraban en la latitud 89 grados 37 minutos y 89 grados 46 minutos de longitud.
Están muy contentos, y ahora pueden comer el doble de cantidad de sobres de alimento que los primeros días. El tiempo es bastante bueno considerando que se encuentran en la Antártida, aunque están a menos de 30 grados bajo cero, pero que el viento sea leve facilita el poder seguir adelante.
Hoy nuestra expedición nos ha dado un recuerdo especial para Iria. Iria se como ya sabéis nuestra compañera expedicionaria que se entrenó hasta el final con el equipo. Es una mujer fuerte, alegre y luchadora. La Iria es gallega, es Bióloga y trabaja realizando su tesis doctoral en neurociencia. A parte de ser muy inteligente, Iria impresiona por su lucha personal. Es una excelente navegante y desde que fue amputada a los trece años cuando fue embestida por un coche cuando acompañaba a un grupo de escoltas, no se ha permitido decir “no puedo”. Es una persona que en el último año me ha enseñado muchos valores. Fortaleza, amistad, el valor de defender la verdad, el valor de no tener miedo a los ataques y a las tormentas. El valor de enfrentar la vida mirando a los ojos. Vivir todo esto en primera persona, de verdad que no tiene precio. Iria nos esta ayudando a darle forma al contenido educativo, y lo hará llegar por tierras gallegas.
Hoy quiero felicitar de una manera muy especial a Isidre Esteve. Isidre ¡¡felicidades¡¡lo has conseguido¡¡Tu reto era acabar y lo has hecho. Hace meses leí tu libro y un día entre mucha gente te conocí, seguro que no te acuerdas. Yo quedé impresionada con tus palabras, yo llevaba muchos meses trabajando en el proyecto que ahora seguimos entusiasmados y me impactó. La verdad es que tú y nuestro equipo caminamos por caminos paralelos que pretenden llegar al mismo punto.
En la prensa podemos leer:

 Isidre Esteve y su copiloto Eric Augé han acabado llevándose los elogios. El mejor resultado para ambos ha sido acabar un rally tan duro como el Dakar sudamericano, cuando no hace mucho uno batallaba por los primeros puestos en moto y el segundo le hacía las veces de mecánico. Desde la paraplejia de Esteve, éste decidió probar suerte en los coches y con su amigo Augé de copiloto han vuelto este año al Dakar, convirtiéndose el primero en el único piloto discapacitado en conseguir acabarlo este año, y el segundo en el mejor copiloto de la prueba, galardonado con el trofeo ‘Henry Magne’ que lo acredita.”

 

Qué alegría Isidre, te das cuenta? Has sido el primero que has abierto las puertas de la esperanza a muchos otros, y muchas familias, y muchos amigos, y muchas personas que cuando vayan en silla de ruedas a una entrevista de trabajo, la persona que tengan delante no lo vean como un problema sino como una oportunidad.

En el último capítulo de tu libro dices:
Tal vez sueño despierto, quizás es una ilusión, pero sin ilusiones, la vida no vale la pena vivirla. La esperanza nos mantiene firmes, expectantes, aferrados a todas las tablas de náufragos de la historia, porque el futuro sea diferente y los sueños que una noche tuvimos se cumplan al día siguiente. A veces confundimos los deseos con la realidad, pero es necesario que sepamos que, si nos lo proponemos, podemos transformar en los hechos. Lo más increíble es que los milagros existen”.

Ei ¡¡Isidre ¡¡Unos en el desierto de arena y otros en un desierto de hielo, y todos intentando conseguir lo mismo, tú hoy lo has conseguido, a nosotros nos quedan dos días y algo más de sufrimiento, buen tiempo y esfuerzo, pero lo que estoy segura es que un día coincidiremos todos para celebrarlo.

Hoy acabo con una frase de Paulo Coelho, que se que a ti también te gusta mucho:

“Cuando deseas algo, todo el universo conspira para que la consigas. Lo creo fervientemente. El acto de vivir el propio destino incluye una serie de etapas que exceden en mucho nuestra comprensión, y el objetivo es siempre hacer que aprendamos lecciones necesarias para cumplir el propio destino”.
 

 

Crònica de Jesús Noriega (Clica aquí)

Un beso a todos

 

Montse García

Directora de Pol Sud Sense Límits Obra Social “la Caixa”

L'Isidre al Dakar
L’Isidre al Dakar

 

 

 

 

 

 

 

Un día enboirat, per una expedició plena de llum. Un dia con niebla para una expedición llena de luz

Hola,

L'Eric guiant a l'equip

L'Eric guiant a l'equip

avui hem tornat a contactar amb els nostres herois, si, se el que dic, NOSTRES HEROIS. A mi la paraula heroi no m’agradava per que suposava un tipus de connotacions per a mi no tan positives. Ara m’encanta, per que els meus herois són els MEUS AMICS.

Estan fent un viatge a Itaca, un viatge homèric. Homer, aquest gran poeta clàssic, que era cec. Qui pot dir que Homer no era un ésser capaç??. Capaç d’escriure, capaç d’emocionar, d’imaginar i de fer viure les seves aventures. Estem vivint una Odissea, ningú pot dubtar de l’èpica d’aquesta expedició.

Ahir va ser molt dur, boira i fred, molt fred. Trenta-cinc graus sota zero i vents considerables. Però van avançar els setze quilòmetres previstos. Arribant als 89 graus i 28 minuts sud i 89 graus i 17 minuts oest.

Està prevista l’arribada al Pol Sud el dia 20 de Gener.

L’Eric ens comenta la duresa de la recollida de mostres a l’arribar al campament, quan estan tan cansats i amb el fred augmentant cada vegada més. 

A la nostra expedició sempre ens ha acompanyat la música, hi ha una cançó que ens ha acompanyat, Itaca de Lluís Llach.

El que diu en la seva lletra és el que desitjo a la nostra expedició i a Zero Límits, un llarg viatge ple d’aventures i coneixements.”Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta”.


Gràcies per acompanyar-nos ¡¡¡

 

 Crònica de l’Eric Villalon. Clica aquí

ITACA ( Lluís Llach)

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences

Crònica de l’Eric Villalón:

Montse García

Castellà

Hola,

hoy hemos vuleto a contactar con nuestros héroes, si, se lo que digo, NUESTROS HÉROES. A mi la palabra heroe no me gustaba por que suponía un tipo de connoctaciones para mi no tan positivas. Ahora me encanta, por que mis héroes son  mis amigos. 

Están haciendo un viaje a Itaca, un viaje Homérico . Homero, ese gran poeta clásico, que era ciego. ¿Quien puede decir que Homero no era un ser capaz?. Capaz de escribir, capaz de emocionar, de imaginar y de hacernos vivir sus aventuras. Estamos viviendo una Odisea, nadie puede dudar de la épica de esta expedición.

Ayer fue muy dura, niebla y frío, mucho frío. Treinta y cinco grados bajo cero y vientos considerables. Pero avanzaron los diecéis kilómetros  previstos. Llegando a 89 grados y 28 minutos sur y 89 grados y17 minutos oeste.

Está prevista la llegada al Polo Sur el día 20 de Enero.

Eric nos comenta la dureza de la recogida de muestras al llegar al campamento, cuando están tan cansados y con el frío aumentando cada vez más.

A nuestra expedición siempre nos ha acompañado la música, hay una canción que nos ha acompañado, Itaca de Lluís Llach.

Lo que dice en su letra es lo que deseo a nuestra expedición y a Zero Límits, un largo viaje lleno de aventuras y conocimientos.

Gracias por acompañarnos ¡¡¡

 

 Crònica de Eric Villalon. Clica aquí

ITACA( Lluís Llach)

I

Cuando salgas para hacer el viaje hacia Itaca
has de rogar que sea largo el camino,
lleno de aventuras, lleno de conocimiento
.
Has de rogar que sea largo el camino,
que sean muchas las madrugadas
que entrarás en un puerto que tus ojos ignoraban
que vayas a ciudades a aprender de los que saben.
Ten siempre en el corazón la idea de Itaca.

Has de llegar a ella, es tu destino
pero no fuerces nada la travesía.
Es preferible que dure muchos años

que seas viejo cuando fondees en la isla
rico de todo lo que habrás ganado haciendo el camino
sin esperar a que dé más riquezas
Itaca te ha dado el bello viaje
sin ella no habrías salido.
Y si la encuentras pobre, no es que Itaca
te haya engañado.
Sabio como muy bien te has hecho
sabrás lo que significan las Itacas.

II

Más lejos, tenéis que ir más lejos
de los árboles caídos que os aprisionan.
Y cuando los hayáis ganado
tened bien presente no deteneros.

Más lejos, siempre id más lejos,
más lejos del presente que ahora os encadena.
Y cuando estaréis liberados
volved a empezar nuevos pasos.

Más lejos, siempre mucho más lejos,
más lejos, del mañana que ya se acerca.
Y cuando creáis que habéis llegado,
sabed encontrar nuevas sendas.

III

Buen viaje para los guerreros
que a su pueblo son fieles
favorezca el Dios de los vientos
el velamen de su barco
y a pesar de su viejo combate
tengan placer de los cuerpos más amantes.

Llenad redes de queridos luceros
llenos de aventuras, llenos de conocimiento
.
Buen viaje para los guerreros
si a su pueblo son fieles
y a pesar de su viejo combate
el amor llena su cuerpo generoso
encuentren los caminos de viejos anhelos
llenos de aventuras, llenos de conocimiento.

El Xavier
El Xavier

Fortalesa o feblesa?

 

Els nostres expedicionaris ens saluden
Els nostres expedicionaris ens saluden

 

Hola a tots i a totes,

 

ahir vam tenir una nova connexió amb l’expedició, però va ser una connexió molt i molt especial. Ens van venir a visitar al CosmoCaixa nens de l’escola Vaixell de Burriac de Vilassar de Mar. L’Arnau Valbuena, el fill del Xavier Valbuena és alumne d’aquesta escola.

Durant la connexió l’Arnau li va poder fer unes preguntes al seu papi, i saludar-lo després de tants dies de separació. Va ser molt emocionant. L’Arnau va fer diferents preguntes al seu papi, com quina hora era a on ell es trobava, el Xavier ens va explicar que s’adapten a l’horari se Patriot Hills, i que en auest cas eren per ells les nou del matí. Però li va fer un pregunta que ens va emocionar a tots: Que és el que fas a faltar quan et trobes tan lluny? El Xavier va respondre que fa a faltar totes les abraçades que no havia donat. Realment tantes hores de travessa i tants patiments donen per pensar en moltes de les coses que potser durant la vida quotidiana, amb treball, obligacions i el ritme diari que portem no ens parem a pensar.

El Xavier ens va explicar que el dia anterior va ser molt dur per ells, es sentia feble i va tenir que empassar-se l’orgull i passar una mica de pes del trineu als seus companys i…de totes formes van fer setze quilometres i mig. Impressionant, fer aquesta distància trobant-se feble¡¡¡. Però que avui es trobava eufòric pensant en que ho havia aconseguit, cada dia, cada etapa és un repte.

També li vam preparar una sorpresa al Xavier, va poder parlar amb la seva dona, la Marta Torrellas, que va venir acompanyant a l’escola. La veritat és que el Xavier es va emocionar parlant amb la persona que més s’estima i amb la que més coses ha compartit en aquesta vida, després de tants dies i tants patiments. Moments com aquest fan d’aquesta expedició molt més que un repte esportiu, social, educatiu o científic, és un repte humà.

Vam parlar amb el Ramón Larramendi per fer-li diverses qüestions, entre d’altres com veia ell a l’equip des de la seva opinió d’expert. Ens va explicar que el veia fort, cohesionat i amb un ànim immillorable, i caminant sense cap dubte cap al Pol Sud, el Ramón a part de ser un gran professional, un grandissim explorador, és una de les millors persones i més integres que he conegut.

El so de la connexió trigarem uns dies en poder penjar-lo, per que van venir a gravar un equip del Info K de Tv3, suposem que sortirà per antena dilluns o dimarts i llavors disposarem d’una còpia del so.

Hi han preguntes que em fan moltes persones i m’agradaria respondre aquí. Em pregunten per que no es fa seguiment diari per la televisió, tractant-se de la primera expedició mundial de discapacitats al Pol Sud i tractant-se de la primera expedició catalana al Pol Sud. La travessa al Pol Sud es l’Everest de les travesses arreu del món, em diuen que si per la II Expedició Caixa de Barcelona a L’Everest  Aresta Nord, des del Coll Nord (cim) a on va participar el Xavier Pérez-Gil, padrí de l’Eric, company i col·laborador i membre de la nostra associació Zero Límits.

Al 1985 es va poder seguir aquella expedició, ¿Per que no es segueix la nostra? Em diuen que el Dakar es fa cada any i expedicions com la nostra es única. Doncs, jo no tinc per ara resposta. Però que de totes formes aquest blog el segueixen milers de persones i que la societat esta al cas del que estem fent.  A més a diferents emissores de ràdio es segueix en nostre blog dia a dia, suposo que si aconseguim que ens enviïn imatges el mateix dia de l’arribada podrem compartir-les amb tothom, però el món la televisió per poder seguir necessita imatges.

També em pregunten per que li volem fer un homenatge al Shackleton. Dons és fàcil, per nosaltres Shackleton es un exemple de lideratge i de valentia extraordinari. La nostra expedició sap el que vol dir quan parla de que l’important a l’hora de liderar una expedició es preocupar-se per la integritat física dels companys, que no es pot anteposar els interessos personals als interessos del equip, que no es pot intentar buscar l’èxit aprofitant-se del treball dels demés i sense tenir en compte els companys ni preocupar-se per ells. La importància de ser capaços de sacrificar el treball, el sacrifici de mesos pel compromís de voler fer un treball amb serietat i sense deixar-se arrossegar per les pressions.

Hi han persones que viuen i molt bé de parlar de lideratge i de feina en equip, a alguns d’aquests gurús potser en una experiència real a on la vida dels demés és molt més important que els interessos propis, els serviria per tenir un referent extraordinari,  i això és una reflexió, potser una experiència com la nostra és la millor escola, la millor lliçó.

Durant aquest camí m’han dit, sou molt forts, l’equip és molt fort. Tot l’equip agraeix aquests comentaris moltissim, i sabeu per que? les persones que hem patit una discapacitat, les persones que fer una activitat quotidiana com anar a buscar a l’escola als teus fills, o pujar les escales de casa teva es un repte per que tens problemes de mobilitat, com va ser per mi durant una època de la meva vida, o pel Xavier quan va patir l’accident. O l’Eric que havia de tornar de nit amb vuit anys amb el seu germà petit de l’escola quan ja era fosc a l’hivern amb la incertesa de si es perdria, o com el Jesús que ha lluitat i lluita per que la seva absència de la ma no suposi l’absència de cap oportunitat a la vida, tot això, ha fet que tinguem el sistema de referència del patiment i del dolor en un llindar diferent que la resta de persones. Com moltes vegades sento de la persona que més he après el darrer any, el professor Josep Maria Gili, el ser humà converteix la desavantatge en avantatge. En el nostre cas és així però des d’un punt de vista molt positiu, de les coses dolentes, obtenim possibilitats i fortalesa.

Montse García

Directora de Pol Sud Sense Límits Obra Social “la Caixa”

  

L'Ignacio i el Ramon a la tenda

L'Ignacio i el Ramon a la tenda

 Castellà:

 Hola a todos y todas,

ayer tuvimos una nueva conexión con la expedición, pero fue una conexión muy especial. Nos vinieron a visitar en el CosmoCaixa niños de la escuela Vaixell de Burriac de Vilassar de Mar. Arnau Valbuena, el hijo de Xavier Valbuena es alumno de esta escuela.

Durante la conexión del Arnau le pudo hacer unas preguntas a su papi, y saludarle después de tantos días de separación. Fue muy emocionante. El Arnau hizo diferentes preguntas a su papi, como qué hora era donde él se encontraba, Xavier nos explicó que se adaptan al horario se Patriot Hills, y que en auest caso eran para ellos las nueve de la mañana . Pero le hizo un pregunta que nos emocionó a todos: ¿Qué es lo que haces de menos cuando te encuentras tan lejos? Xavier respondió que hace de menos todos los abrazos que no había dado. Realmente tantas horas de travesía y tantos sufrimientos dan para pensar en muchas de las cosas que quizás durante la vida cotidiana, con trabajo, obligaciones y el ritmo diario que llevamos no nos paramos a pensar.

Xavier nos explicó que el día anterior fue muy duro para él, se sentía débil y tuvo que tragarse el orgullo y pasar un poco de peso del trineo a sus compañeros y. .. de todas formas hicieron dieciséis kilómetros y medio. Impresionante, hacer esta distancia encontrandose débil ¡¡¡. Pero que hoy se encontraba eufórico pensando en que lo había logrado, cada día, cada etapa es un reto.

También le preparamos una sorpresa a Xavier, pudo hablar con su esposa, Marta Torrellas, que vino acompañando a la escuela. La verdad es que Xavier se emocionó hablando con la persona que más quiere y con la que más cosas ha compartido en esta vida, después de tantos días y tantos sufrimientos. Momentos como éste hacen de esta expedición mucho más que un reto deportivo, social, educativo o científico, es un reto humano.

Hablamos con Ramón Larramendi para preguntarle diversas cuestiones, entre otras como veía él en el equipo desde su opinión de experto. Nos explicó que lo veía fuerte, cohesionado y con un ánimo inmejorable, y caminando sin duda hacia el Polo Sur, Ramón aparte de ser un gran profesional, un grandísimo explorador, es una de las mejores personas y más integro que he conocido.

El sonido de la conexión tardaremos unos días en poder colgar, por que vinieron a grabar un equipo del Info K de Tv3, suponemos que saldrá por antena lunes o martes y entonces dispondremos de una copia del sonido.

Hay preguntas que me hacen muchas personas y me gustaría responder aquí. Me preguntan por que no se hace seguimiento diario por la televisión, tratándose de la primera expedición mundial de discapacitados al Polo Sur y tratándose de la primera expedición catalana al Polo Sur. La travesía al Polo Sur es el Everest de las travesías en todo el mundo, me dicen que si para la II Expedición Caixa de Barcelona en L’Everest Arista Norte, desde la arista Norte (cima) donde participó Xavier Pérez-Gil, padrino de Eric, compañero y col·laborador y miembro de nuestra asociación Zero Límites,si en 1985 se pudo seguir aquella expedición, ¿Por que no se sigue la nuestra?. Me dicen que el Dakar se hace cada año y expediciones como la nuestra es única.

Pues, yo no tengo por ahora respuesta. Pero que de todas formas este blog lo siguen miles de personas y que la sociedad esta al caso del que estamos haciendo. Además en diferentes emisoras de radio se sigue en nuestro blog día a día, supongo que si conseguimos que nos envíen imágenes el mismo día de la fecha podremos compartirlas con todos, pero el mundo la televisión para poder seguir necesita imágenes.

También me preguntan por que le queremos hacer un homenaje al Shacleton. Pues es fácil, para nosotros Shackleton es un ejemplo de liderazgo y de valentía extraordinario. Nuestra expedición sabe lo que quiere decir cuando habla de que lo importante a la hora de liderar una expedición se preocuparse por la integridad física de los compañeros, que no se puede anteponer los intereses personales a los intereses del equipo, que no se puede intentar buscar el éxito aprovechándose de trabajo de los demás y sin tener en cuenta los compañeros ni preocuparse por ellos. La importancia de ser capaces de sacrificar el trabajo, el sacrificio de meses por el compromiso de querer hacer un trabajo con seriedad y sin dejarse arrastrar por las presiones.

Hay personas que viven y muy bien de hablar de liderazgo y de trabajo en equipo, a algunos de estos gurús quizás en una experiencia real donde la vida de los demás es mucho más importante que los intereses propios les serviría para tener un referente extraordinario, y esto es una reflexión, quizás una experiencia como la nuestra es la mejor escuela y la mejor lección.

Durante este camino me han dicho, sois muy fuertes, el equipo es muy fuerte. Todo el equipo agradece estos comentarios muchísimo, y ..¿sabeis por que? las personas que hemos sufrido una discapacidad, las personas que realizar una actividad cotidiana como ir a buscar a la escuela a tus hijos, o subir las escaleras de tu casa es un reto por que tienes problemas de movilidad, como fue para mí la vida durante una época ,o para Xavier cuando sufrió el accidente. O cuando Eric que debía volver de noche con ocho años con su hermano pequeño de la escuela cuando ya era oscuro en invierno con la incertidumbre de si se perdería, o como el Jesús que ha luchado y lucha para que su ausencia de la mano no suponga la ausencia de ninguna oportunidad a la vida, todo ello, ha hecho que tengamos el sistema de referencia del sufrimiento y del dolor en un umbral diferente que el resto de personas.

Como muchas veces siento de la persona que más he aprendido el último año, el profesor Josep Maria Gili, el ser humano convierte la desventaja en ventaja. En nuestro caso es así pero desde un punto de vista muy positivo, de las cosas malas, obtenemos posibilidades y fortaleza.

 

Montse García

Directora de Polo Sur Sin Límites Obra Social “la Caixa”

 

 

 

 

 

 

 

Més a prop del Pol Sud. Más cerca del Polo Sur

L'equip ahir

L'equip ahir

Bona nit.

Seguim avançant incessantment cap al Pol Sud.

L’Eric està totalment recuperat, per a més dades, ha esmorzat i sopat faves amb arròs, és a dir, ja té l’estómac a prova de bombes  que normalment estem acostumats a veure.

Ens trobàvem aquest matí a 89 graus 11 minuts sud. Durant el dia d’ahir vam recórrer setze quilòmetres i mig més. Durant set hores efectives de marxa, descomptant les aturades.

El Jesús ens explica que la neu és molt pastosa i que l’arrossegament del trineu és més dur del que s’esperaven.

Però ara l’equip ha aclarit les possibles dubtes que teniem els primers dies i veiem més a prop nostre objectiu. No es pot cantar victòria fins a aconseguir un repte, però hem aconseguit reafirmar la nostra confiança.

L’ànim del grup cada dia és molt millor, fins i tot m’han cantat una cançó a cor, són aquells moments que segur que no oblidarem cap de nosaltres, aquests moments de la vida que fan que aquesta sigui tan especial i valuosa. No és que la cançó valgués molt la pena, realment era horrorosa, però cantada per teus amics, tan a prop d’aconseguir quelcom pel que hem lluitat tant junts, i amb aquesta alegria, m’ha semblat la més bella simfonia.

Com veieu les meves cròniques de cap de setmana són més extenses, aquí a Barcelona també estem fent la nostra pròpia travessa.

Crònica del Jesús Noriega (Clica aquí)

Gràcies a tots pels comentaris¡¡ Jo els hi explico cada dia¡¡

Montse García

Directora de Pol Sud Sense Límits Obra Social “la Caixa”

 

Castellà

Buenas noches.

Seguimos avanzando incesantemente hacia el Polo Sur.

Eric está totalmente recuperado, para más datos, ha desayunado y cenado habas con arroz, es decir, ya tiene el estómago a pruebas de bombas que normalmente hace gala.

Nos encontrabamos esta mañana a 89 grados 11 minutos sur . Durante el día de ayer recorrimos dieciséis kilómetros y medio más. Durante siete horas efectivas de marcaha, descontando las paradas.

Jesús nos explica que la nieve es muy pastosa y que el arrastre del trineo es más duro de lo que se esperaban.

Pero ahora el equipo ha despejado las posibles dudas que albergabamos los primeros días y vemos más cerca nuestro objetivo. No se puede cantar victoria hasta conseguir un reto, pero hemos conseguido reafirmar nuestra confianza.

El ánimo del grupo cada día es mucho mejor, incluso me han cantado una canción a coro, son esos momentos que seguro no olvidaremos ninguno nosotros, esos momentos de la vida que hacen que ésta sea tan especial y valiosa. No es que la canción valiera mucho la pena, realmente era horrorosa, pero cantada por tus amigos, tan cerca de conseguir algo por lo que hemos luchado tanto juntos, y con esa alegría, me ha parecido la más bella sinfonía.

Crònica de Jesús Noriega (Clica aquí)

Como véis mis crónicas de fin de semana son más extensas, aquí en Barcelona también estamos haciendo nuestra propia travesía.

 

 

Montse García

Directora de Pol Sud Sense Límits Obra Social “la Caixa”

Dia 14 Adaptació al mitjà. Dia 14 Adaptación al medio

Els nostres expedicionaris ahir

Els nostres expedicionaris ahir

 

Un nou dia i un nou repte.

Avui ha estat un dia molt maco. Els nois i noies de l’escola Tecla Sala han visitat CosmoCaixa. El Tecla Sala és l’escola de l’Hospitalet a on el Xavier traballa de professor de Biología fa vint anys i de la que jo vaig ser alumna.

Era un numbrós grup d’alumnes de primer de batxillerat que venien il.lusionats acompanyats amb els seus professors, companys de feina del Xavier.

Els nois s’han engrescat a fer tot tipus de preguntes, higiene personal, astronomía, gastronomia, percepcions i sentiments personals…

Avui ens ha contestat el Xavier, estava entusiasmat en poder parlar amb els seus alumnes i companys.

Posteriorment la Pati Homs i jo els hi hem explicat més detalls de l’expedició, jo els hi he parlat de superació, de lideratge, de les capacitats de les persones, del que tenim i no del que ens falta, de treball en grup, de somnis…de coses en les que tot l’equip creiem firmement i que volem fer arribar al major número de persones possible.

La Pati ha fet entusiasmar als nois i noies amb les meravelles de la natura antàrtica.

El Xavier ha respost a totes les preguntes, es notava que es coneixien molt i que han viscut d’aprop i amb il.lusió tot el procés de preparació.

Ha pogut parlar amb el seu company Pedro que tantes hores ha passat amb ell a la sala de professors compartint experiències.

La millor manera de saber que ha passat és sentir la gravació.

L’Eric ja esta molt millor, avui li tornan a carregar el seu trineu, ho ha passat molt malament però avui es veia una llum al final del tunnel. La veritat és que hem tingut durant aquests mesos atacs més durs que aquest virus, algun dia potser els nostres expedicionaris els explicaran, però junts els anem superant.

 El Xavier destaca el calor humà de l’equip, és molt important la confiança que existeix amb els seus companys i l’alegria de pensar que estan junts, companys amb els que aquests mesos mai s’han deixat de banda, que s’han preocupat de fer una expedició honesta basada en el treball i amb professionalitat.

Ja hem sobrepassat el grau 89, un minut més és un minut menys.

Connexió amb l’expedició:Clica aquí

Castellà:

Un nuevo día y un nuevo reto.

Hoy ha sido un día muy bonito. Los chicos y chicas de la escuela Tecla Sala han visitado CosmoCaixa. El Tecla Sala es la escuela de L’Hospitalet donde Xavier trabaja de profesor de Biología hace veinte años y de la que yo fui alumna.

Era un numbros grupo de alumnos de primero de bachillerato que venían ilusionados acompañados con sus profesores, compañeros de trabajo del Xavier.

Los chicos se han animado a hacer todo tipo de preguntas, higiene personal, astronomía, gastronomía, percepcions y sentimientos personales …

Hoy nos ha contestado Xavier, estaba entusiasmado en poder hablar con sus alumnos y compañeros.

Posteriormente la Pati Homs y yo les hemos explicado más detalles de la expedición, yo les he hablado de superación, de liderazgo, de las capacidades de las personas, lo que tenemos y no de lo que nos falta, de trabajo en grupo, de sueños … de cosas en las que todo el equipo creemos firmemente y que queremos hacer llegar al mayor número de personas posible.

La Pati ha hecho entusiasmarse a los chicos con las maravillas de la naturaleza antártica.

Xavier ha respondido a todas las preguntas, se notaba que se conocían mucho y que han vivido de cerca y con ilusión todo el proceso de preparación.

Ha podido hablar con su compañero Pedro que tantas horas ha pasado con él en la sala de profesores compartiendo experiencias.

La mejor manera de saber que ha pasado es escuchar la grabación.

Eric ya esta mucho mejor, hoy le vuelven a cargar su trineo, lo ha pasado muy mal pero hoy se veía una luz al final del tunel. La verdad es que hemos tenido durante estos meses ataques más duros que este virus, algún dia es posible que nuestros expedicionarios los expliquen, pero juntos los vamos superando.

Xavier destaca el calor humano del equipo, es muy importante la confianza que existe con sus compañeros y la alegría de pensar que están juntos, compañeros con los que estos meses nunca se han dejado de lado, que se han preocupado de hacer una expedición honesta basada en el trabajo y con profesionalidad.

Ya hemos sobrepasado el grado 89, un minuto más es un minuto menos.

Conexión con la expedición:Clica aquí

Nou dia. El Pol Sud més a prop. Nuevo día. El Polo Sur más cerca

Sopant/ Cenando

Sopant/ Cenando

L'equip el dia 12 de Gener
L’equip el dia 12 de Gener
Recollint mostres
Recollint mostres

Bona nit.

Avui trigo una miqueta en donar les notícies de l’expedició que tot espereu, però el ritme tant a l’Antàrtida com aquí a Barcelona és molt intens.

Avui hem fet la primera connexió amb estudiants, amb l’Escola Betúlia de Badalona.

L’activitat es tracta d’una connexió telefónica en directe amb l’expedició , una petita xerrada sobre el nostre projecte i posteriorment una visita al CosmoCaixa.

La qualitat del so és molt pitjor de la que podreu sentir demà, però hem tingut que acoplar diferents sistemes per que la comunicació amb els estudiants fos fluida, i així ha estat.

Els estudiants han fet diferents preguntes, en referència al paisatge, al estat emocional i físic dels nostres expedicioris i sobre si pensan que arribaran.

El Xavier Valbuena ha contestat a les preguntes, es senten emocionats amb el paisatge, el comparen amb un oceà. Reconeixen que cada dia és un repte, és així a l’Antàrtida i a Barcelona, cada dia que passa per qualsevol persona és un nou repte per superar i això ens ho ensenya aquesta expedició. Respecte a la diferència de ritme entre ell i la resta, el Xavier aclara que és un treball en equip, el Xavier porta al trineu 30 quilos, en canvi la resta 60 quilos de pes, així compensen l’esforç i la velocitat.

Això es el que hem destacat als nois i noies, la feina en equip, treballant en equip a la vida es consigueixen reptes que per un individu serien impensables. Això ens ho ensenya l’Antropologia, l’home va comnmençar a poder plantejar-se evolucionar i noves formes de vida gràcies al treball en equip i això sempre ho hem de tenir present, en qualsevol àmbit de la vida. La força d’un equip cohesionat, i amb esperit de superació i ganes de treballar és abrumadora.

L’Eric ha sol·lucionat els seus problemes digestius i aquest matí es trobava molt millor i en forma per seguir.

Ens han preguntat si pensem que arribaran, si pensan que arribaran. Tots pensem en que si, pensant el dia a dia i sense oblidar les dificultats, no és una excursió, aixó ho sabem, és un gran repte que estem perseguint amb totes les nostres forces.

L’anim, el sentit de l’humor i les bromes encara és inmillorable.

Posteriorment el professor Josep Maria Gili ens ha ensenyat les meravelles del continent antàrtic, tant de la superfície com del fons marí i ens ha deixat a tots bocabadats i amb ganes d’apendre més. Som uns privilegiats de poder sentir la passió, l’entusiasme  i el coneixement que comunica el Josep Maria Gili quan parla del seu estimat continent antàrtic Només per sentir una d’aquestes explicacions val la pena aquest projecte. També ha comunicat als estudiants que ells són el futur i la possible importància científica de les mostres recollides durant el recorregut. Ja ha estat per tots una sorpresa el trobar tanta neu sobre el gel en aquelles latituds, i potser ens trobarem amb més sorpreses.

Avui tenim dos fotografies de l’expedició. El fet de poder tenir aquesta comunicació és un luxe, fa dos anys la comunicació amb l’antàrtida no era de bon tros ttan bona.

Enganxo un missatge d’uns nens de vuit anys de l’Escola Canigó de Sant Just Desvern, estan estudiant la nostra expedició i han fet una experiència meravellosa.

El nens i nenes de 3B hem fet un simulacre per poder estar més a prop de vosaltres i donar-vos molt coratge per seguir endavant en aquesta fita tan important. El simulacre há consistit en fer toaa una classe amb els ulls tapats i ja ens teniu anant a posar l’abric a l’armari, anar a seure, agafar llapis i paper i fer una nota per vosaltres. Després ens l’hem intercanviada per veure si enteníem el que havíem escrit. Há sigut una experiència que ens ha apropat molt a vosaltres sobretot a tu, Eric Villalon. Aquí  al Canigó ens van donant notícies vostres sobretot la Mercè que ja ens ha muntat una visita al Cosmo-Caixa el dia 20; allí si tot va bé, ens diuen que parlarem amb vosaltres via satel.lit. Fins aviat doncs. Animsssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss “amicssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss.Petonsssssssssssssssssssssssssssssss

 Alumnes de 3B

Seguim pas a pas, dia a dia, avançant amb il·lusió cap al Pol Sud.

 Un petó¡¡

 Connexió Cosmocaixa: Clica aquí per sentir-la

Montse García

Directora Pol Sud Sense Límits Obra Social “la Caixa”

Castellà


Buenas noches.

Hoy tardo un poco en dar las noticias de la expedición, pero el ritmo tanto en la Antártida como aquí en Barcelona es muy intenso.

Hoy hemos hecho la primera conexión con estudiantes, con la Escuela Betúlia de Badalona.

La actividad se trata de una conexión telefónica en directo con la expedición, una pequeña charla sobre nuestro proyecto y posteriormente una visita al CosmoCaixa.

La calidad del sonido es mucho peor de la que podrá sentir mañana, pero hemos tenido que acoplar diferentes sistemas para que la comunicación con los estudiantes fuera fluida, y así ha sido.

Los estudiantes han hecho diferentes preguntas, en referencia al paisaje, el estado emocional y físico de nuestros expediciorios y sobre si piensan que llegarán. 

Xavier Valbuena ha contestado a las preguntas, se sienten emocionados con el paisaje, lo comparan con un océano. Reconocen que cada día es un reto, es así en la Antártida y en Barcelona, cada día que pasa por cualquier persona es un nuevo reto por superar y eso nos lo enseña esta expedición.
Respecto a la diferencia de ritmo entre él y el resto, Xavier aclara que es un trabajo en equipo, Xavier lleva al trineo 30 kilos, en cambio el resto 60 kilos de peso, así compensan el esfuerzo y la velocidad. Esto es lo que hemos destacadoa  los chicos y chicas, el trabajo en equipo, trabajando en equipo en la vida se consiguen retos que para un individuo serían impensables. Esto nos lo enseña la antropología, el hombre comenzó a poder evolucionar y descubrir nuevas formas de vida gracias al trabajo en equipo y eso siempre lo debemos tener presente, en cualquier ámbito de la vida. La fuerza de un equipo cohesionado, y con espíritu de superación y ganas de trabajar es abrumadora.

Eric debe solucionar sus problemas digestivos y esta mañana se encontraba mucho mejor y en forma para seguir.

Nos han preguntado si pensamos que llegarán, si piensan que llegarán. Todos pensamos en que si, pensando el día a día y sin olvidar las dificultades, no es una excursión, esto lo sabemos, es un gran reto que estamos persiguiendo con todas nuestras fuerzas.

El ánimo, el sentido del humor y las bromas aún es inmejorable.

Posteriormente el profesor Josep Maria Gili nos ha enseñado las maravillas del continente antártico, tanto de superficie como del fondo marino y nos ha dejado a todos boquiabiertos y con ganas de aprender más. Somos unos privilegiados de poder sentir la pasión, el entusiasmo y el conocimiento que comunica el Josep Maria Gili cuando habla de su amado continente antártico. Sólo para escuchar una de estas explicaciones hace que valga la pena este proyecto. También ha comunicado a los estudiantes que ellos son el futuro y la posible importancia científica de las muestras recogidas durante el recorrido. Ya ha sido para todos una sorpresa el encontrar tanta nieve sobre el hielo en aquellas latitudes, y tal vez nos encontraremos con más sorpresas.

Hoy tenemos dos fotografías de la expedición. El hecho de poder tener esta comunicación es un lujo, hace dos años la comunicación con el antártida no era mucho menos tan buena.

Quiero incluir un mensaje de unos niños de ocho años de la Escuela Canigó de Sant Just Desvern, están estudiando nuestra expedición y han hecho una experiencia maravillosa.

“Los niños y niñas de 3B hemos hecho un simulacro para poder estar más cerca de vosotros y daros mucho coraje para seguir adelante en este hito tan importante. El simulacro ha consistido en hacer todaa una clase con los ojos tapados y ir a poner el abrigo en el armario, ir a sentarse, tomar lápiz y papel y hacer una nota para vosotros. Después nos la hemos intercambiado para ver si entendíamos lo que habíamos escrito. Há sido una experiencia que nos ha acercado mucho a vosotros sobre todo a ti, Eric Villalón. Aquí en la escuela Canigó nos van dando noticias tuyas  Mercè que ya nos ha coordinado una visita al Cosmo-Caixa el día 20; allí si todo va bien, nos dicen que hablaremos con vosotros vía satélite. Hasta pronto pues. Animosssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss amicssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss.Besosssssssssssssssssssssssssssssss “

 

Alumnos de 3B

Seguimos paso a paso, día a día, avanzando con ilusión hacia el Polo Sur. 
 

Un beso ¡¡


Conexión escuelas: Clica aquí para oirla

Montse García

Directora Polo Sur Sin Límites Obra Social “la Caixa”

Nova crònica. Nueva crónica

Bona tarda,

avui hem tingut una nova connexió amb la nostra expedició.

Ens alegrem que malgrat les dificultats que se’ns presenten seguim endavant amb més força que mai. L’expedició te experiències per escriure un llibre i això farem.

Doncs si, PLATAFORMA EDITORIAL www.plataformaeditorial.com publicarà el llibre de la nostra expedició dins del 2009.

Els expedicionaris estan prenent apunts i anotant les vivències que configuraran un títol nou de la col.lecció TESTIMONIO. Plataforma editorial donarà el 0,7 % de les vendes d´aquest llibre a una ONG.

Encara que ja aviso, que ja tenim experiències acumulades per escriure practicament una enciclopedia, però algunes per ara quedaran  al calaix.

Quan em truquen ells s’acaben d’aixecar i a Barcelona són la una del migdia. Ens comenten que van caminar ahir durant cinc hores, l’Eric continua amb problemes gàstrics però de mica en mica va millorant.

M’han comentat que avui pretenien fer una tirada llarga i que els ànims són inmillorables. Ahir van arrivar a 31 sota zero i vents de bastant consideració.

Com a anècdota, s’han creuat amb una altre expedició a cent metres d’ells, els hi ha sorprés trobar-se gent al final del món. Aquestes seràn les últimes expedicions de la temporada ja que el 25 de Gener s’evacua l’Antàrtida de persones que no visquin a les bases, per que acaba l’estiu austral.

Avui ens han deixat una salutació especial, per l’Ariel, un nen de Buenos Aires que segueix amb molt interés la nostra expedició. Un nen valent, alegre i fort. Un nen que mira la vida amb alegria. Un atleta i esportista que ens omple de joia que estigui seguint-nos amb tant interés. Ariel, avui el missatge és per tu, i pels teus magnífics papis. Tu ets un campió com l’Eric, el Xavier i el Jesús, i el món es més bonic per que existeixen persones com vosaltres. L’Ariel te una pàgina web: www.teamari.com.ar

Un petó per tots¡¡ Seguim endavant gràcies a vosaltres¡¡

Crònica de l’Eric: Crònica de l\’Eric Villalón (Clica aquí) 

Montse García

Castellà.

Buenas tardes,

hoy hemos tenido una nueva conexión con nuestra expedición.

Estamos encantados de que a pesar de las dificultades que se nos presentan seguimos adelante con más fuerza que nunca. La expedición tiene experiencias para escribir un libro y eso haremos .

Pues si,  PLATAFORMA EDITORIAL www.plataformaeditorial.com publicará el libro de nuestra expedición dentro de 2009.

Los expedicionarios están tomando apuntes y anotando las vivencias que configurarán un título nuevo de la colección TESTIMONIO. Plataforma editorial dará el 0,7% de las ventas de este libro a una ONG.

Aunque ya aviso, que ya tenemos experiencias acumuladas para escribir casi una enciclopedia, pero algunas por ahora quedarán en el cajón.

Cuando me llaman ellos se acaban de levantar y en Barcelona son la una del mediodía. Nos comentan que andaron ayer durante cinco horas,  Eric continúa con problemas gástricos pero poco a poco va mejorando.

Me han comentado que hoy pretendían hacer una tirada larga y que los ánimos son inmejorables. Ayer llegaron a 31 bajo cero y vientos de bastante consideración.

Como anécdota, se han cruzado con otra expedición a cien metros de ellos, les ha sorprendido encontrar a gente en el final del mundo. Estas  serán las últimas expediciones de la temporada ya que el 25 de Enero se evacua la Antártida de personas que no vivan en las bases, por que termina el verano austral.

Hoy nos han dejado un saludo especial, para Ariel, un niño de Buenos Aires que sigue con mucho interés nuestra expedición. Un niño valiente, alegre y fuerte. Un niño que mira la vida con alegría. Un atleta y deportista que nos llena de orgullo que esté siguiendo con tanto interés. Ariel, hoy el mensaje es para ti y para tus magníficos papis. Tú eres un campeón como  Eric, Xavier y Jesús, y el mundo es más bonito por que existen personas como vosotros. Ariel tiene una página web: www.teamari.com.ar

Un beso para todos ¡¡Seguimos adelante gracias a vosotros ¡¡

Crónica del Eric: Crònica de Eric (Clica aquí)

Montse García

Connexió amb l’expedició. Conexión con la expedición.

L'equip Pol Sud Sense Limits amb el Princep Alberto de Mónaco

L'equip Pol Sud Sense Límits amb el Príncep Alberto de Mónaco a Patriot Hills

 

Bona tarda

puntualment hem tingut la nostra connexió diària amb l’expedició.

Ens expliquen la grandesa del paisatge, la meravella de l’entorn i les seves rutines diàries.

Ahir van realitzar la primera presa de contacte, caminar set quilòmetres. L’Eric es va trobar una mica indisposat, res greu, ja està totalment recuperat, segur que va sopar massa. L’ Eric menja moltissim..

Avui es troben a 88 graus 43 minuts sud i 84 graus 41 minuts oest, a una altitud sobre el nivell del mar de 2.750 metres.

Em comenten que durant la nit sense cap tipus de calefacció a la tenda estan a 20 graus i que han de sortir del sac per poder dormir. Una paradoxa absoluta.

Els ànims són immillorables. Després de les connexions, el primer que faig és trucar una a una a les famílies dels expedicionaris, totes se senten entusiasmades amb les notícies.

Seguim endavant ¡¡

M’han arribat les primeres fotografies que acompanyen la crònica.

El Jesús Noriega avui ens deixa la crònica Crònica del Jesús Noriega,(Clica aquí)

Montse García

Castellà

Buenas tardes,

puntualmente hemos tenido nuestra conexión diaria con la expedición.

Nos explican la grandeza del paisaje, la maravilla del entorno y sus rutinas diarias.

Ayer realizarón la primera toma de contacto, caminaron siete kilómetros. Eric se encontró un poco indispuesto, nada grave, ya está totalmente recuperado, seguro que cenó demasiado. Eric come muchisimo.

Hoy se encuentran a 88 grados 43 minutos sur y 84 grados 41 minutos oeste, a una altitud sobre el nivel del mar de 2.750 metros.

Me comentan que durante la noche sin ningún tipo de calefacción en la tienda están a 20 grados y que tienen que salir del saco para poder dormir. Una paradoja absoluta.

Los ánimos son inmejorables. Después de las conexiones, lo primero que hago es llamar una a una a las familias de los expedicionarios, todas se sienten entusiasmados con las notícias.

Seguimos adelante¡¡

Me han llegado las primeras fotos que acompañan la crónica.

Jesús Noriega hoy nos deja la crónica Crónica de Jesús Noriega (Clica aquí)

Montse García

 

Últim aterratge al grau 88 i 23 minuts

Últim aterratge al grau 88 i 23 minuts

Miguel Angel Torralba. Una història per recordar.

Xavier correns a Vilassar 2008
Xavier correns a Vilassar 2008

Bon dia,

a la espera de tenir noícies de l’expedició, vull fer servir aquest mitjà per explicar algunes de les històries precioses que ens han passat durant el últim any i mig. També han passat històries horribles, com a tot projecte, però aquestes només valen per aprendre de cara al futur.

Una d’aquestes històries meravelloses te un nom propi, Miguel Angel Torralba, profesor titular de la Universitat de Barcelona, expert en esport adaptat i preparador del equip Paraolímpic espanyol d’atletisme.

Tinc la sort de conèixer al Xavier Valbuena des de fa una mica més de vint anys, va ser el meu professor de Biología durant el batxillerat, era un excel.lent professor, que t’encomanava tanta passió per la Biología que després em vaig llicenciar en Biología.

El Xavier sempre destaca que sap que no hi ha diferències entre una persona discapacitada i un altre que no ho és, per que ha estat les dos coses. Realment, fa vint anys cap dels dos patiem una discapacitat, ara tots dos en patim una, la meva és invisible, la seva és evident, però no hi ha diferències.

És ben cert no hi ha diferències, hem crescut i hem fet tot el que qualsevol altre persona amb inquietuds voldria fer. Sempre riem dient que la diferència es que som més vells però més savis.

Quan va patir el seu accident, vaig seguir la seva recuperació com molts d’altres amics que es preocupaven per ell, però la seva força i determinació eren increibles, va ser un exemple per tots els que van tenir la sort de viure-ho d’aprop.

Després, jo moltes vegades li preguntava: Xavier, no pots còrrer? i ell em deia que necessitaria una prótesi especial i una preparació.

Quan estava entrenant-se pel projecte, jo vaig pensar que segur que còrrer li aniria bé pel seu entrenament i…em vaig posar en contacte amb el Miguel Angel Torralba, sabia que ningú com ell per donar-me una resposta. Vaig anar a la Universitat de Barcelona Llars Mundet, a on ell treballa preparant estudiants per ser grans professionals de l’esport. Em va rebre molt amablement, i em va dir que m’ajudaria.

Vam fer una mica de trampa al Xavier, ell es trobava caminant al estadi Serrahima de Barcelona, i el Miguel Angel va venir de sorpresa. Vam començar a caminar al costat d’ell i vaig dir “Xavier, et presento al Miguel Angel Torralba”, llavors es van posar a parlar … era dissabte i li va dir…”Dijous comences a  entrenar amb l’equip Paraolímpic que va a Pekín”¡¡¡.

Així va ser, al polisesportiu de l’Hospitalet Nord el Xavier es va començar a preparar…recordo el segon dijous, em va trucar i em va dir: ¨”És increible, estic correns¡¡ És com començar a caminar¡¡¡” Va ser un d’aquells moments pels que tot l’esforç val la pena.

I això gràcies a qui?? Doncs a persones com el Miguel Angel Torralba. Professionals que m’han escoltat, que treballen amb el cap i amb el cor i que saben donar a quest món una perspectiva auténtica de superació i treball.

Recordo dies després quan el Xavier m’ensenyava la seva pròtesis de còrrer al maleter del seu cotxe, i deia “Veus?? pura tecnologia¡¡¡” i quan es canviava al carrer la pròtesi de caminar per la de còrrer devant de la mirada atònita de la gent que passava pel carrer.

Algú em va dir, Montse no donis les gràcies per que t’oblidaras d’algú i et sabra greu. Però sempre hi ha moments per agrair, i aquest és un d’ells.

Gràcies Miguel Angel¡¡ Gràcies per la teva ajuda, per la teva feina i per donar tanta empenta a persones com el Xavier.

Gràcies per preparar joves, per que en un futur puguin desenvolupar l’esport adaptat amb professionalitat i il.lusió com tu.

 

Montse García

Directora Pol Sud Sense Límits

 

Castellà:

Buenos días,

a la espera de tener notícias de la expedición, quiero utilizar este medio para explicar algunas de las historias preciosas que nos han pasado durante el último año y medio. También han pasado historias horribles, como en todo proyecto, pero éstas sólo valen para aprender de cara al futuro.

Una de estas historias maravillosas tiene un nombre propio, Miguel Angel Torralba, profesor titular de la Universidad de Barcelona, experto en deporte adaptado y preparador del equipo Paraolímpic español de atletismo.

Tengo la suerte de conocer a Xavier Valbuena desde hace algo más de veinte años, fue mi profesor de Biología durante el bachillerato, era un excelente professor, que te contagiaba tanta pasión por la Biología que después me licencié en Biología.

Xavier siempre destaca que sabe que no hay diferencias entre una persona discapacitada y otro que no lo es, por que ha sido las dos cosas. Realmente, hace veinte años ninguno de los dos sufríamos ninguna discapacidad, ahora ambos sufrimos una, la mía es invisible, la suya es evidente, pero no hay diferencias.

Es cierto no hay diferencias, hemos crecido y hemos hecho todo lo que cualquier otra persona con inquietudes desearía hacer. Siempre nos reímos diciendo que somos más viejos pero más sabios.

Cuando sufrió su accidente, seguí su recuperación como muchos otros amigos que se preocupaban por él, pero su fuerza y determinación eran increibles, fue un ejemplo para todos los que tuvimos la suerte de vivirlo de cerca.

Después, yo muchas veces le preguntaba: Xavier, no puedes correr? y él me decía que necesitaría una prótesis especial y una preparación.

Cuando estaba entrenando en el proyecto, yo pensé que seguro que correr le iría bien por su entrenamiento y. .. me puse en contacto con Miguel Angel Torralba, sabía que nadie como él para darme una respuesta. Fui a la Universidad de Barcelona , donde él trabaja preparando estudiantes para ser grandes profesionales del deporte. Me recibió muy amablemente, y me dijo que me ayudaría.

Hicimos un poco de trampa a Xavier, él se encontraba caminando al estadio Serrahima de Barcelona, y Miguel Angel vino de sorpresa. Empezamos a caminar junto a él y dije “Xavier, te presento a Miguel Angel Torralba”, entonces se pusieron a hablar … era sábado y le dijo … “Jueves empiezas a entrenar con el equipo Paraolímpic que va a Pekín “¡¡¡.

Así fue, al polisesportiu de l’Hospitalet Nord Xavier se empezó a preparar … recuerdo el segundo jueves, me llamó y me dijo: ¨ “Es increíble, estoy corriendo ¡¡Es como empezar a caminar ¡¡ “Fue uno de esos momentos por los que todo el esfuerzo vale la pena.

Y esto gracias a quién? Pues a personas como Miguel Angel Torralba. Profesionales que me han escuchado, que trabajan con la cabeza y con el corazón y que saben dar a este mundo una prerspectiva auténtica de superación y trabajo.

Recuerdo días después cuando el Xavier me enseña su prótesis de correr en el maletero de su coche, y decía “Ves? Pura tecnología ¡¡¡” y cuando se cambiaba en la calle la prótesis de caminar por la de correr delante de la mirada atónita de la gente que pasaba por la calle.

Alguien me dijo, Montse no des las gracias por que te olvidarás de alguien y el sabrá mal. Pero siempre hay momentos para agradecer, y éste es uno de ellos.

Gracias Miguel Angel ¡¡Gracias por tu ayuda, por tu trabajo y para dar tanto empuje a personas como Xavier.

Gracias por preparar jóvenes, para que en un futuro puedan desarrollar el deporte adaptado con profesionalidad e ilusión como tú.
Montse García
Directora de Polo Sur Sin Límites
Xavier correns a Barcelona 1991

El Xavier correns a Barcelona 1991

Noves notícies. Nuevas notícias

p1010161

Bona tarda,

aquest migdia hem entrat en contacte amb la nostra expedició. El paissatge és meravellós i aclaparador.

Fa 22 graus sota zero i un lleu vent. Com a anécdota explicar que s’ha trencat el pal de la tenda i l’han tingut que reparar.

Ens ha sorprés trobar tanta neu, després d’excavar més d’un metre neu i més neu, no s’observa gel.

L’aterratge va ser complicat, però es troben en mans expertes.

M’han explicat que el menú Zero Límits que el grandiós xef Carles Gaig amb la col.laboració de l’Albert Monferrer van fer per la nostra expedició,  se’l dosifiquen, per gaudir-los més. Em comenten que són molt consistents i adequats per una travessa polar.

Algún expedicionari ens comenta que han notat una mica de mal de cap degut a l’alçada en que es troben, uns 3000 metres sobre el nivell del mar, però de seguida s’han adaptat.

Avui hem enregistrat un petit fragment de la conversa amb l’Eric Villalón :Crònica de l\’Eric Villalón (cliqueu aquí)

 Montse García

Directora de Pol Sud Sense Límits

Castellà:

Buenas tardes,

este mediodía hemos entrado en contacto con nuestra expedición. El paisaje es maravilloso y abrumador.

Hace 22 grados bajo cero y un leve viento. Como anécdota contó que se ha roto el palo de la tienda y lo han tenido que reparar.

Nos ha sorprendido encontrar tanta nieve, después de excavar más de un metro nieve y más nieve, no se observa hielo.

El aterrizaje fue complicado, pero se encuentran en manos expertas.

Me han explicado que el menú Zero Límites que el gran chef  Carles Gaig con la colaboración de Albert Monferrer hicieron por nuestra expedición, se dosifican, para disfrutarla más. Nos comentan que son muy consistentes y adecuados para una travesía polar.

Algún expedicionario nos comenta que han notado un poco de dolor de cabeza debido a la altura en que se encuentran, unos 3000 metros sobre el nivel del mar, pero enseguida se han adaptado.

Hoy hemos grabado un pequeño fragmento de la conversación con el Eric Villalón:Crònica de l\’Eric Villalón (clica aquí)

 

 Montse García

Directora de Polo Sur Sin Límites

 

 

Fent història cent anys després. Zero Límits ha començat a caminar

 

Expedició Nimrod

Expedició Nimrod

 

Ahir vaig tenir el primer contacte amb l’expedició.
Via satèl·lit vaig poder parlar amb Xavier. Estaven a Patriot Hills a l’espera de sortir en vint minuts cap al punt de partida de l’expedició. Estaven molt contents, el vol a Patriot Hills havia estat molt bo. Van coincidir en el vol amb el príncep Albert de Mònaco que es troba de viatge oficial a diferents bases antàrtiques per celebrar la signatura del tractat antàrtic del seu principat.
Estaven desitjosos de començar a caminar i feliços. A més gràcies a que el temps ens va permetre marxar cap Patriot Hills podem complir un desig ocult de l’expedició.

 Fer-li un homenatge al gran explorador polar Ernest Shackelton.

És possible que puguem celebrar una altra commemoració històrica. Un més d’aquests fites històrics que acompanyen a la nostra expedició. Un bon comentçament per Zero Límits, la nostra associació.

Probablement coneixereu l’irlandès Ernest Shackleton per l’epopeia de supervivència que va protagonitzar, juntament amb la resta de la tripulació del “Endurance”. A l’octubre de 1915 l’Endurance, és el nom del vaixell, la missió era portar a Shackleton i els seus homes a la costa Antàrtida per dur a terme la que hagués estat la primera travessia integral a través del sisè continent, va quedar atrapat en els gels de la banquisa antàrtica. D’aquesta manera, els membres de la tripulació van haver de sobreviure pels seus propis mitjans durant prop de dos anys fins que finalment van poder ser rescatats sans i estalvis a l’agost de 1916.

Però Ernest Shackleton també va protagonitzar una expedició, molt menys coneguda pel gran públic, però en la qual va estar a punt de conquerir el Pol Sud, dos anys abans que ho fes el noruec Amundsen i el britànic Scott.

Efectivament, l’expedició del “Nimrod” va portar a Shackleton i els seus homes a l’Antàrtida amb l’objectiu d’assolir el Pol Sud geogràfic per primera vegada en la història. Després de molts mesos de penalitats, el 9 de gener de 1909, i havent arribat als 88 ° 23′S, latitud mai assolida anteriorment, Shackleton va decidir plantar la bandera del seu país en aquesta latitud i tornar, renunciant així al seu objectiu d’arribar al Pol Sud per salvaguardar la vida dels quatre integrants de l’expedició.

No obstant això, aquesta història pot tenir un deliciós Epíleg. 100 anys després, l’expedició Pol Sud Sense Limits, protagonitzada per esportistes discapacitats, intentarà cobrir el tram que Shacketon no va poder acabar, unint el paral lel 88 ° 23′S amb el propi Pol Sud geogràfic.

El dia 9 de Gener de 2009 la nostra expedició ha començat la seva travessa al mateix punt on Shackelton va tenir que posar fi a la seva.  

Un fet históric meravellós, donar per finalitzada l’expedició de Sir Ernest Shackelton exactament 100 anys després.

 

Montse García

Directora de Pol Sud Sense Límits

 

 Castellà  

Ayer tuve el primer contacto con la expedición.

Vía satélite pude hablar con Xavier.

Estaban en Patriot Hills a la espera de salir en veinte minutos hacia el punto de partida de la expedición.

Estaban muy contentos, el vuelo a Patriot Hills había sido muy bueno. Coincidieron en el vuelo con el príncipe Alberto de Mónaco que se encuentra de viaje oficial a diferentes bases antárticas para celebrar la firma del tratado antártico de su principado.

Estaban deseosos de empezar a caminar y felices. Además gracias a que el tiempo nos permitió salir hacia Patriot Hills podemos cumplir un deseo oculto de la expedición.

 Hacerle un homenaje al gran explorador polar Ernest Shackelton

Es posible que podamos celebrar otra conmemoración histórica. Uno más de esos hitos históricos que acompañan a nuestra expedición. Un bon començament per Zero Límits, nuestra asociación.

Probablemente conoceréis al irlandés Ernest Shackleton por la epopeya de supervivencia que protagonizo, junto con el resto de la tripulación del “Endurance“. En octubre de 1915 el Endurance, barco cuya misión era portar a Shackleton y a sus hombres a la costa Antártida para llevar a cabo la que hubiera sido la primera travesía integral a través del sexto continente, quedo atrapado en los hielos de la banquisa antártica. De esta forma, los miembros de la tripulación tuvieron que sobrevivir por sus propios medios durante cerca de dos años hasta que finalmente pudieron ser rescatados sanos y salvos en agosto de 1916. 

Pero Ernest Shackleton también protagonizo una expedición, mucho menos conocida por el gran publico, pero en la que estuvo a punto de conquistar el Polo Sur, dos años antes de que lo hiciera el noruego Amundsen y el británico Scott. 

Efectivamente, la expedición del “Nimrod” llevo a Shackleton y a sus hombres a la Antártida con el objetivo de alcanzar el Polo Sur geográfico por primera vez en la historia. Después de muchos meses de penalidades, el 9 de enero de 1909, y habiendo llegado a los 88° 23′S, latitud nunca alcanzada anteriormente, Shackleton decidió plantar la bandera de su país en esa latitud y regresar, renunciando así a su objetivo de llegar al Polo Sur para salvaguardar la vida de los cuatro integrantes de la expedición. 

No obstante, esta historia puede tener un delicioso epilogo. 100 años después, la expedición Pol Sud Sense Limits, protagonizada por deportistas discapacitados, intentara cubrir el tramo que Shacketon no pudo finalizar, uniendo el paralelo 88°23′S con el propio Polo Sur geográfico.

El día 9 de Enero de 2009 nuestra expedición ha comenzado su travesía en el mismo punto donde Shackelton tuvo que poner fin a la suya.

Un hecho histórico maravilloso, dar por finalizada la expedición de Shackelton exactamente 100 años después.

 

Montse García 

Directora de Polo Sur Sin Límites

Ernest Shackleton

Ernest Shackleton

Comença el gran repte¡¡¡¡. Agraiments de l’equip (Català i Castellano)

L'expedició surt cap a Patriot Hills

L'expedició surt cap a Patriot Hills

 

Molt bon dia,

Avui comencem un gran repte. 

 

De tots els mitjans que condueixen a la sort, els més segurs són la perseverància, la confiança i el treball.

Per fer possible aquell somni ha calgut molt d’esforç, treball diari, afany de superació i sacrifici.

Han estat molts dies d’entrenament, moltes hores de lluita, molts dies treballant fins a la extenuació amb la confiança que donaria el seu fruit, superant dia a dia mil entrebancs que trobàvem en tots els àmbits imaginables. Durant la preparació per arribar a auest gran dia hem travessat tempestes, dies de molt fred i desesperança i molts patiments, però mai els nostres expedicionaris han estat sols. Jo sempre he estat al seu costat com no cabia un altre forma de fer, acompanyant-los i compartint les seves decisions i lluites, i derrera meu totes les institucions, empreses i persones que ens han donat suport, alé i la possibilitat d’intentar aconseguir aquest gran repte.

Per intentar aconseguir un repte, una fita, s’ha de tenir capacitat de treball, d’esforç, de sacrifici i confiança en que es pot aconseguir. Tot això fet amb alegria i amor per superar les dificultats que apareixen. Això és el que te el nostre equip, això és la nostra marca que ens distingeix.

Aquest projecte és un repte social. Les persones que patim alguna discapacitat hem de demostrar dia a dia primer a nosaltres mateixos i després als demés del que som capaços. Amb aquesta expedició volem demostrar la capacitat dels discapacitats.

Per altre banda, per la nostra formació i vocació, tenim com a equip ple convenciment de que hem de tenir cura i respectar el nostre malmès planeta.

Això ho volem aconseguir gràcies al contingut científic i educatiu que tenim l’honor que sigui dirigit pel professor Josep Maria Gili i en el participen científics de primer nivell en diferents àrees.

Vull destacar la feina del professor Gili en aquest projecte, i del seus companys, al Carles Pedrós, a la Pati Homs, el Xavier Querol, al Pere Oller, al Joan Grimalt, al Pep Gassol, a la Glòria Martí, al Carles García, a l’Iñaki Gil; que han demostrat un entusiasme, compromís, professionalitat i dedicació extraordinàries per poder fer possible explicar als demés les meravelles del continent antàrtic i la necessitat de respectar el medi ambient.

També estem realitzant un programa educatiu conjuntament amb la Obra Social “la Caixa” i l’Institut Barcelona Esports per fer arribar aquests missatges tan optimistes i necessaris als nens que el dia de demà seran els que facin girar el món i com diu el professor Gili, per poder tenir cura del nostre planeta i estimar-lo primer l’hem de conèixer.

Som conscients de que aquest repte te grans dificultats, tant per esportistes amb discapacitat com per qualsevol altre esportista que s’ho proposi.

Volem donar un missatge d’esperança. Tots en la mesura del possible ens podem proposar dia a dia els nostres propis reptes, en el àmbit més purament domèstic o laboral, no cal que tothom es proposi fer una travessa al Pol Sud o pujar el Kilimanjaro. Per una persona el simple fet d’anar a treballar cada dia pot ser el seu repte degut a dificultats que es trobi en la seva vida , anar a buscar el pa o poder sortir a buscar els seus fills a l’escola.

Vull donar les gràcies a totes les persones i institucions que ens han acompanyat en aquest camí.

A la Obra Social “la Caixa” i el seu meravellós equip que m’han fet sentir part de la seva organització (senyor Jaume Lanaspa, Elisa Durán, Esther Planas, Jorge Wagensberg, Xavier Bertolín que es va sentit atret i amb ganes d’impulsar el nostre projecte i així ho va fer, Ignasi López, Irene Roch, Natalia Vives, Jesús Arroyo, Guillermo Santamaria, Lola Capdevila, Lola Pardo, Felip Fontova, Carlos Schnabel, Esther Arderiu, Alejo Reyes i tots els seus companys). Cal destacar la feina entusiasta de la Irene Roch en vers la nostra expedicio.

A l’Institut Barcelona Esports, al senyor Pere Alcober que ens ha recolzat i donat una empenta des de l’Ajuntament de Barcelona que mai li podrem agrair prou, cerient en el repte, en l’esport i en la vessant educativa, Eduard Rañé, Lola García, Marc Llinàs i tot el seu equip que va apostar fermament en ajudar-nos a superar moltes dificultats durant aquests mesos.

Al nostre Molt Honorable President Montilla que ens ha recolzat i ha confiat en nosaltres i que ens dona la possibilitat de intentar complir  un altre somni grandiós durant aquesta expedició. Tenim l’honor de portar la nostra estimada senyera a un lloc de la terra on no ho havia fet mai abans. Es un fet històric que ens omple d’emoció i d’alegria.

I com no als nostres patrocinadors i col·laboradors, la llista es llarguissima: al Xavi Gabriel de la Bruixa d’Or que ha estat un amic insubstituïble i amb una visió extraordinària de futur, que va ser el primer en creure en nosaltres quan ningú ho feia, va ser el primer com sempre i això no s’oblida. El Xavier Gabriel,  ens ha ajudat a fer aquest somni realitat, però sobretot ens ha donat forces quan més negre es veia el futur i ha demostrat una qualitat humana extraordinaria i sense comparació.

A KPMG, al Johan Cruyff Institute amb el Xavier Crespo al seu devant, a Grifone  i la inestimable col·laboració del seu equip amb el Ricard Parés permetent que el nostre equip disposi de tot l’equipament necessari per intentar aquest repte. A Extrem Isard, a l’Escola Tecla Sala, l‘ajuntament de Vilassar de Mar, l‘ajuntament de Montmeló, l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. A totes les escoles que treballeu amb els vostres alumnes el nostre projecte.

Al  l’Angel i la Sara de GR Zero que han col.laborat amb nosaltres des del principi, amb material, afecte i suport sense límits.

Healthsystem Fisioterapia i al Rafa Nadal com a responsable de la nostra preparació física i psicològica fent una feina espectacular i a tants i tants col·laboradors que fan possible aquest repte.

Al Carles Gaig i l’Albert Monferrer, que han fet uns menús per que als nostres expedicionaris puguin celebrar amb un bon apat els dies especials, amb professionalitat i il.lusió.

A la Societat Calalana de Gnomònica per construir i dissenyar un meravellós rellotge de sol que operarà per primera vegada a la història al Pol Sud Geogràfic: al Nasi Vilà,  Jaume Ventura, a la Conxita Bou, a l’Eduard Farré,  al Joan Girbau i al Francesc Clarà .

Gràcias a Andrés Serrano per ajudar-nosnos com amic excepcional i com excel.lent professional del dret.

Gracias al Col.lectiu Ronda, a la Assumpta Fortuny, al Francesc Estorach , que ens han ajudat als moments difícils.

 

Al Pere Francesc Folch, al Rotary Club Santa Coloma de Gramenet i al Rotary Club Barcelona-Europa, pel seu extraordinari suport.

Al Toni Valls, la Francesca Biacchessi, el Ferran Folgado i a tot el seu equip per permetrens apendre i desenvolupar un projecte fotógràfic apasionant amb empenta i professionalitat.

Al Jordi Nadal, de Plataforma Editorial que ens dona la possibilitat de plasmar la experiència en un llibre. Ens fa molta il.lusió, més tractant-se de Plataforma Editorial, que fa llibres amb sentit i essència, destacant l’entusiasme i l’alegria que ens comunica el Jordi Nadal. 

A amics del Xavier valbuena com el Valentín Giró, el Mario Sorribas o el Josep Maria Piqué que ens han seguit molt d’aprop.

I a persones com el senyor Victor Murillo  i la senyora Anna Hernández regidors de l’ajuntament de Sant Just Desvern que ha treballat amb nosaltres per intentar demostrar al mon la capacitat de les persones amb discapacitat i que sense ells res d’això hauria esta possible. O com el sentor Pere Guardiola que es una persona treballadora i honesta que encara creu en que podem fer un món millor. O com l’Eloy Ariza, al Quim Bustos i a l’ IPA que ha fet tot el possible per donar-nos un cop de ma amb molta il·lusió i empenta. O al Lluis Torra que ens ha acompanyat en aquest camí.

Gràcies a la ONCE i a la seva presidenta a Catalunya Teresa Palahí que sempre ens ha escoltat i rebut amb alé, determinació i alegria. Al Comité Paraolímpic Europeu i al seu president, l’ Enrique Sánchez, un company magnífic en molts sentits pel seu suport.

Al Isaac Jimeno i BCN Comunicación per ajudar-nos a tenir una web que dongui a conèixer al món el nostre projecte.

Al Alejandro Koviakov i la Marta Peris per ajudar-nos a plasmar en meravellosos dibuixos el repte.

A la Nuria Sala i al Dani Sala de E2S Produccions, per la seva feina impecable.

Volia agrair molt especialment la valentia, la lluita i la força que han demostrat la Iria, l’Eric, el Xavier, i el Jesús. I a companys en els inicis, la Carme García, l’Enrique Sánchez, i el Serafín Zubiri.

Gràcies al Francesc Estorach, Ignacio Oficialdegui, i al Ramón Larramendi per posar tota la vostra professionalitat al nostre servei. I a tot el nostre llanguíssim equip de col·laboradors i proveïdors que feu possible aquesta aventura.

Companys, no caminareu sols com diu la famosa cançó, encara que hagi pluja i turmenta, encara que faci fred i esteu esgotats, no estareu sols. Mai caminareu sols.

Sobre tot agraeixo a les nostres famílies els sacrificis que han fet suportant les nostres absències i les nostres renuncies. Sense les nostres famílies no tindriem força suficient per encarar aquest tipus de reptes.

Voldria compartir una frase amb vosaltres del poeta Rabindranath Tagore:

“No importa el que sentim o el que sabem, no importa les nostres qualitats potencials o talents, només la acció els hi dona vida.Molts de nosaltres coneixem el significat de conceptes com el compromís, el coratge i l’amor, però en realitat saber és fer. Fer porta a la comprensió i les accions converteixen els coneixements en saviesa . No pots travessar el mar simplement mirant l’aigua”.

Us adjunto una crònica d’acomiadament dels nostres expedicionaris, camí de intentar agafar amb les mans un somni personal, social i col.lectiu.

Moltes gràcies a tots

Aquí podéu sentir l’acomiadament dels expedicionaris, Acomiadament expedicionaris (per sentir cliqueu aquí)

I em permeto una llicència musical, la cançó que tantes vegades he repetit als nostres expedicionaris i que avui te més sentit que mai: You\’ll never walk alone. Elvis Presley (per sentir cliqueu aquí).

I gràcies a tots per seguir-nos¡¡¡.

 

Avui m’ha sortit llarg, però tenim moltes coses que agrair.

 

Montse García

Directora Pol Sud Sense Límits Obra Social “la Caixa”

Ritual d'acomiadament
Ritual d’acomiadament

 

Castellà: 

Muy buen día,

Hoy empezamos un gran reto.

De todos los medios que conducen a la suerte, los más seguros son la perseverancia, la confianza y el trabajo.
Para hacer posible ese sueño ha sido necesario mucho esfuerzo, trabajo diario, afán de superación y sacrificio.
Han sido muchos días de entrenamiento, muchas horas de lucha, muchos días trabajando hasta la extenuación con la confianza que daría su fruto, superando día a día mil obstáculos que encontrábamos en todos los ámbitos imaginables. Durante la preparación para llegar a auest gran día hemos atravesado tormentas, días de mucho frío y desesperanza y muchos sufrimientos, pero nunca nuestros expedicionarios han estado solos. Yo siempre he estado a su lado como no cabía otra forma de hacer, acompañándolos y compartiendo sus decisiones y luchas, y detrás mi todas las instituciones, empresas y personas que nos han dado apoyo, aliento y la posibilidad de intentar conseguir este gran reto.
Para intentar conseguir un reto, una meta, se debe tener capacidad de trabajo, de esfuerzo, de sacrificio y confianza en que se puede conseguir. Todo esto hecho con alegría y amor para superar las dificultades que aparecen. Esto es lo que tiene nuestro equipo, esto es nuestra marca que nos distingue. Este proyecto es un reto social. Las personas que padecemos alguna discapacidad debemos demostrar día a día primero en nosotros mismos y después a los demás lo que somos capaces. Con esta expedición queremos demostrar la capacidad de los discapacitados.
Por otro lado, por nuestra formación y vocación, tenemos como equipo pleno convencimiento de que debemos cuidar y respetar nuestro deteriorado planeta.
Esto lo queremos conseguir gracias al contenido científico y educativo que tenemos el honor de que sea dirigido por el profesor Josep Maria Gili y en el participan científicos de primer nivel en diferentes áreas.
Quiero destacar el trabajo del profesor Gili en este proyecto, y de sus compañeros, al Carles Pedrós, en la Pati Homs, Xavier Querol, a Pedro Oller, Joan Grimalt, el Pep Gassol, a la Gloria Martí, a Carlos García, a Iñaki Gil, que han demostrado un entusiasmo, compromiso, profesionalidad y dedicación extraordinarias para poder hacer posible explicar a los demás las maravillas del continente antártico y la necesidad de respetar el medio ambiente.

También estamos realizando un programa educativo conjuntamente con la Obra Social “la Caixa” y el Instituto Barcelona Esports para hacer llegar estos mensajes tan optimistas y necesarios a los niños que el día de mañana serán los que hagan girar el mundo y como dice el profesor Gili, para poder cuidar de nuestro planeta y preferir primero debemos conocerlo.
Somos conscientes de que este reto tiene grandes dificultades, tanto para deportistas con discapacidad como para cualquier otro deportista que se lo proponga.
Queremos dar un mensaje de esperanza. Todos en la medida de lo posible nos podemos proponer día a día nuestros propios retos, en el ámbito más puramente doméstico o laboral, no es necesario que todos se proponga hacer una travesía al Polo Sur o subir el Kilimanjaro. Por una persona el simple hecho de ir a trabajar cada día puede ser su reto debido a dificultades que se encuentre en su vida, ir a buscar el pan o poder salir a buscar sus hijos a la escuela.
Quiero dar las gracias a todas las personas e instituciones que nos han acompañado en este camino.
En la Obra Social “la Caixa” y su maravilloso equipo que me han hecho sentir parte de su organización (Señor Jaume Lanaspa, Elisa Durán, Esther Planas, Jorge Wagensberg, Xavier Bertolín, que se sintió atraído por impulsar nuestro proyecto y así lo hizo, a Ignasi López, Jesús Arroyo, Natalia Vives, Irene Roch, Guillermo Santamaría, Lola Capdevila, Lola Pardo, Felipe Fontova, Carlos Schnabel, Esther Arderiu, Alejo Reyes y todos sus compañeros).

Al Institut Barcelona Esports, al señor Pere Alcober que nos ha dado un empuje y apoyo que nunca le podremos agradecer desde el Ayuntamiento de Barcelona, pensando en el deporte, el reto social y la vertiente educativa, Eduard Rañé, Lola García, Marc Llinàs y todo su equipo que apostó firmemente en ayudarnos a superar muchas dificultades durante estos meses.

A nuestro Muy Honorable President Montilla que nos ha apoyado y ha confiado en nosotros y que nos da la posibilidad de intentar cumplir otro sueño grandioso durante esta expedición. Tenemos el honor de llevar nuestra querida bandera a un lugar de la tierra donde no lo había hecho nunca antes. Es un hecho histórico que nos llena de emoción y de alegria.
Y como no a nuestros patrocinadores y colaboradores, la lista es larguísima: al Xavi Gabriel de La Bruixa d’Or que ha sido un amigo insustituible y con una extraordinaria visión de futuro, que fue el primero en creer en nosotros cuando nadie lo hacía, fue el primero como siempre y eso no se olvida.El Xavier Gabriel, nos ha ayudado a hacer posible este sueño realidad, pero sobre todo nos ha dado fuerzas cuando más negro se veía el futuro y ha demostrado una calidad humana extraordinaria y sin comparación. 

A KPMG, al Johan Cruyff Institute con Xavier Crespo al frente, a Grifone y la inestimable colaboración de su equipo con el Ricard Parés permitiendo que nuestro equipo disponga de todo el equipamiento necesario para intentar este reto. A Extrem Isard, en la Escuela Tecla Sala, El ayuntamiento de Vilassar de Mar, el Ayuntamiento de Montmeló, el ayuntamiento de Santa Coloma de Gramanet. En todas las escuelas que trabaja con sus alumnos nuestro proyecto.

 A Angel y Sara de GR Zero que han colaborado con nosotros desde el principio, con material, afecto y apoyo sin límites.

A Healthsystem Fisioterapia y al Rafa Nadal como responsable de nuestra preparación física y psicológica haciendo un trabajo espectacular ya tantos y tantos colaboradores que hacen posible este reto.

A Carles Gaig y Albert Monferrer, que han hecho unos menús para que nuestros expedicionarios puedan celebrar con una buena comida los días especiales, con profesionalidad e ilusión.

A la Sociedad Calalana de Gnomónica para construir y diseñar un maravilloso reloj de sol que operará por primera vez en la historia al Polo Sur Geográfico: a Nasi Vilà,  Jaume Ventura, Conxita Bou, a Eduard Farré, Joan Girbau i Francesc Clarà . 

Gràcias a Andrés Serrano por ayudarnos como amigo excepcional y como excelente profesional de la abogacía.

Gracias al Col.lectiu Ronda, a Assumpta Fortuny, Francesc Estorach y demas profesionales que nos han ayudado en momentos difíciles.

A Pere Francesc Folch, al Rotary Club Santa Coloma de Gramenet i al Rotary Club Barcelona-Europa, por su extraordinario soporte. 

A Toni VallsFrancesca Biacchessi , a Ferran Folgado y a todo su equipo por ayudarnos aprender y desarrollar un proyecto fotográfico apasionante con empuje y profesionalidad.Al Jordi Nadal, de Plataforma Editorial que nos da la posibilidad de plasmar la experiencia en un libro. Nos hace mucha ilusión, más tratándose de Plataforma Editorial, que hace libros con sentido y esencia, destacando el entusiasmo y la alegría que nos comunica el Jordi Nadal.

A amigos del Xavier Valbuena como Valentín Giró, Mario Sorribas o Josep Maria Piqué que nos han seguido muy de cerca.

Y personas como el señor Victor Murillo y la señora Anna Hernández concejales del ayuntamiento de Sant Just Desvern que ha trabajado con nosotros para intentar demostrar al mundo la capacidad de las personas con discapacidad y que sin ellos nada de esto tendría esta posible . O como el señor Pere Guardiola que es una persona trabajadora y honesta que todavía cree en que podemos hacer un mundo mejor. O como  Eloy Ariza, el Quim Bustos y al IPA que ha hecho todo lo posible para darnos una mano con mucha ilusión y empuje. O a Lluis Torra que nos ha acompañado en este camino.

Gracias a la ONCE ya su presidenta en Cataluña Teresa Palahí que siempre nos ha escuchado y recibido con aliento, determinación y alegría. Al Comité Paraolímpic Europeo ya su presidente, l Enrique Sánchez, un compañero magnífico en muchos sentidos por su apoyo.
Al Isaac Jimeno para ayudarnos a tener una web que dé a conocer al mundo nuestro proyecto.

A Alejandro Koviakov y Marta Peris para ayudarnos a plasmar en maravillosos dibujos el reto.

En la Nuria Sala y a Dani Sala de E2S Produccions, por su trabajo impecable.
Quería agradecer muy especialmente la valentía, la lucha y la fuerza que han demostrado Iria, Eric, Xavier, y el Jesús. Y a compañeros en los inicios, Carme García, Enrique Sánchez, y el Serafín Zubiri.
Gracias a Francesc Estorach, Ignacio Oficialdegui, y al Ramón Larramendi por poner toda su profesionalidad en nuestro servicio. Y a todo nuestro larguísimo equipo de colaboradores y proveedores que haga posible esta aventura.
Compañeros, no camina sólo como dice la famosa canción, aunque haya lluvia y tormenta, aunque haga frío y estáis agotados, no estaréis solos. Nunca caminareis solos.
Sobre todo agradezco a nuestras familias los sacrificios que han hecho soportando nuestras ausencias y nuestras renuncias. Sin nuestras familias no hubieramos fuerza suficiente para encarar este tipo de retos.
Quisiera compartir una frase con vosotros del poeta Rabindranath Tagore:

“No importa lo que sentimos o lo que sabemos, no importa nuestras cualidades potenciales o talentos, sólo la acción les da vida. Muchos de nosotros conocemos el significado de conceptos como el compromiso, el coraje y el amor, pero en realidad saber es hacer. Hacer lleva a la comprensión y las acciones convierten los conocimientos en sabiduría. No puedes atravesar el mar simplemente mirando el agua “.

Os adjunto una crónica de despido de nuestros expedicionarios, camino de intentar coger con las manos un sueño personal, social y colectivo.

Muchas gracias a todos ¡¡

Aquí podéis escuchar la despedida de los expedicionarios, Para escuchar clica aquí

Y me permito una licencia musical, la canción que tantas veces he repetido a nuestros expedicionarios y que hoy tiene más sentido que nunca: You\’ll never walk alone. Elvis Presley. (para escuchar clica aquí).

Y gracias a todos por seguir con nosotros ¡¡¡.

 Hoy me ha salido largo, pero tenemos muchas cosas que agradecer.

Montse García

Directora Polo Sur Sin Límites Obra Social “la Caixa”

 

 

 

 

 

Dia 8 de Gener

El Xavier Valbuena a Isla Magdalena

El Xavier Valbuena a Isla Magdalena

Estimats amics i amigues, avui 7 de gener, tot i la decepció de no poder volar cap a l’Antàrtida, ha estat un dia realment meravellós. Un cop confirmat que les condicions meteorològiques no permeten l’aterratge d’aeronaus a Patriot Hills, vam decidir aprofitar el dia de la millor manera.
Un dels objectius de l’expedició és el registre d’arxius d’àudio per “L’Antàrtida a través dels sons”, projecte a través del qual pretenem donar una “visió” de l’Antàrtida i de l’expedició diferent a l’habitual centrada en la imatge. Amb aquesta intenció ens embarquem cap Isla Magdalena i Isla Marta, encara que avui Eric s’ha quedat a l’hotel, intentant alliberar-se d’una vegada per totes l’incòmode refredat que arrossega des de fa uns días.Isla Magdalena i Isla Marta són dues illes situades al estret de Magallanes on trobem algunes de les colònies de pingüins i lleons marins més extraordinàries de tota la Patagònia. Des de l’any 1982, aquesta àrea xilena està considerada “Monument Nacional”. En Illa Magdalena, la major de les dues, el més cridaner és la colònia de pingüins de Magallanes (Spheniscus magellanicus) que l’habita, colònia formada per unes 62.000 parelles. A la Isla Marta destaca una colònia de lleons marins (Otaria flavencens), mamífers que aquí a Xile denominen “llops marins”. Ambdues illes estan cobertes d’escassa vegetació herbàcia i habitades per un gran nombre d’aus marines endèmiques que desenvolupen tot el seu cicle biològic a les aigües i terres de l’estret. Entre elles destaquen diverses espècies de cormorans i de gavines. L’època en la que hem tingut la sort de visitar aquesta àrea natural és sens dubte una de les més adequades i espectaculars de l’any. Els ous de pingüí eclosionen al novembre, i els pollets no adquireixen la seva independència fins a finals de gener. Per tant, som testimonis privilegiats del procés de cura i alimentació de les enormes cries per part dels seus progenitors. Cada pollet pesa uns 3Kg cada pollets, sent el pes d’un exemplar adult d’uns 4kg. Pel que fa als lleons marins de la Isla Marta, assistim fascinats als potents crits intimidador dels mascles, defensant la “propietat” del seu grup de femelles, unes 20 per cada exemplar masculí!, al temps que les femelles tenen cura dels seus nounades cries portem de un costat a un altre agafant-les delicadament amb les seves mandíbules. En definitiva, un dia extraordinari de ciència i aventura al llarg del qual hem pogut gravar bellíssimes imatges i sons per als projectes científics i educatius vinculats a la nostra expedició. No obstant això, esperem abandonar la Patagònia en els pròxims dies, no perquè la bellesa d’aquestes terres no ens sedueixi, més aviat al contrari, sinó perquè el Pol Antàrtic ens crida poderosament des de 4.000 km de distancia.Un forta abraçada a tots vosaltres, estimats amics i amigues. Ens doneu ànim per viatjar, paciència per esperar i, arribat el moment, segur que força per lluitar. De veritat, moltes gràcies!.

Xavier

 

Castellà

Queridos amigos y amigas, hoy 7 de enero, todo y la decepción de no poder volar hacia la Antártida, ha sido un día realmente maravilloso. Una vez confirmado que las condiciones meteorológicas no permiten el aterrizaje de aeronaves en Patriot Hills, decidimos aprovechar el día de la mejor manera. Uno de los objetivos de la expedición es el registro de archivos de audio para “La Antártida a través de los sonidos”, proyecto a través del que pretendemos dar una “visión” de la Antártida y de la expedición distinta a la habitual centrada en la imagen. Con esta intención nos embarcamos hacia Isla Magdalena e Isla Marta, aunque hoy Eric se ha quedado en el hotel, intentando liberarse de una vez por todas del incómodo resfriado que arrastra desde hace unos días.Isla Magdalena e Isla Marta son dos islas situadas en el estrecho de Magallanes en donde encontramos algunas de las colonias de pingüinos y de leones marinos más extraordinarias de toda la Patagonia. Desde el año 1982, este área chilena está considerada “Monumento Nacional”. En Isla Magdalena, la mayor de las dos, lo más llamativo es la colonia de pingüinos de Magallanes (Spheniscus magellanicus) que la habita, colonia formada por unas 62000 parejas. En Isla Marta destaca una colonia de leones marinos (Otaria flavencens), mamíferos que aquí en Chile denominan “lobos marinos”. Ambas islas estan cubiertas de escasa vegetación herbácea y habitadas por un sinnúmero de aves marinas endémicas que desarrollan todo su ciclo biológico en las aguas y tierras del estrecho. Entre ellas destacan diversas especies de cormoranes y de gaviotas.La época en la que hemos tenido la suerte de visitar esta área natural es sin duda una de las más adecuadas y espectaculares del año. Los huevos de pingüino eclosionan en noviembre, y los polluelos no adquieren su independencia hasta finales de enero. Por tanto, somos testigos privilegiados del proceso de cuidado y alimentación de las enormes crías por parte de sus progenitores. Cada polluelo pesa unos 3kg cada polluelo, siendo el peso de un ejemplar adulto de unos 4kg. En cuanto a los leones marinos de la Isla Marta, asistimos fascinados a los potentes gritos intimidadores de los machos, defendiendo la “propiedad” de su grupo de hembras, ¡unas 20 por cada ejemplar masculino!, al tiempo que las hembras cuidan de sus recién nacidas crías llevándolas de un lado a otro cogiéndolas delicadamente con sus mandíbulas.En definitiva, un día extraordinario de ciencia y aventura a lo largo del cual hemos podido grabar bellísimas imágenes y sonidos para los proyectos científicos y educativos vinculados a nuestra expedición. No obstante, esperamos abandonar la Patagonia en los próximos días, no porque la belleza de estas tierras no nos seduzca, más bien al contrario, sino porque el Polo antártico nos llama poderosamente desde 4000 km de distancia.Un fuerte abrazo a todos vosotros, queridos amigos y amigas. Nos dais ánimo para viajar, paciencia para esperar y, llegado el momento, seguro que fuerza para luchar. De verdad, ¡muchas gracias!.

Xavier

Isla Magdalena

Isla Magdalena

Foto Jesús Noriega

Foto Jesús Noriega

Dia 7 de Gener de 2009

Tunnels a Patriot Hills

Tunnels a Patriot Hills

Estimats amics i amigues,

Doncs aquí seguim, a la Patagònia xilena, esperant una millora en les condicions meteorològiques que ens permetin volar a la nostra desitjada Antartida.

El problema no està aqui a Punta Arenas, on tenim uns agradables i ventosos dies d’estiu (per suposat l’estiu a 53 ° S de latitud, que no té res a veure amb el nostre). El que impedeix realment el vol són les condicions a la base antartica de Patriot Hills. Patriot Hills es troba a una latitud d’uns 80 ° S, prop de les muntanyes Ellsworth, la serralada més elevada del continent gelat. En Patriot Hills el gruix del gel supera els 1300m i, al costat de la base, hi ha una pista natural de gel blau (zona superficial de gel viu no cobert per la neu), de 10km de llarg, les rugositats permeten l’aterratge d’avions amb rodes .

Per garantir l’aterratge d’avions com el Ilyushin, l’aeronau que ens portarà a la Antartida, es necessita una pista neta de la neu que arrosseguen les freqüents ventisca i unes condicions de vent que no superin uns certs límits màxims a partir dels quals el aterratge seria perillós.

I en això estem, aplicant dia a dia la maxima polar per excel lència: patience! Patience! Patience!

Una forta abraçada,

Xavier

Castellà:

Queridos amigos y amigas,

Pues aqui seguimos, en la Patagonia chilena, esperando una mejora en las condiciones meteorologicas que nos permitan volar a nuestra anhelada Antartida.

El problema no esta aqui en Punta Arenas, donde tenemos unos agradables y ventosos dias de verano (por supuesto el verano a 53°S de latitud, que no tiene nada que ver con el nuestro). Lo que impide realmente el vuelo son las condiciones en la base antartica de Patriot Hills. Patriot Hills se encuentra a una latitud de unos 80°S, cerca de los montes Ellsworth, la cadena montañosa mas elevada del continente helado. En Patriot Hills el espesor del hielo supera los 1300m y, junto a la base, hay una pista natural de hielo azul (zona superficial de hielo vivo no cubierto por nieve), de 10km de largo, cuyas rugosidades permiten el aterrizaje de aviones con ruedas.

Para garantizar el aterrizaje de aviones como el Ilyushin, la aeronave que nos llevara a la Antartida, se necesita una pista limpia de la nieve que arrastran las frecuentes ventiscas y unas condiciones de viento que no superen unos ciertos limites maximos a partir de los cuales el aterrizaje seria peligroso.

Y en eso estamos, aplicando dia a dia la maxima polar por excelencia: PATIENCE! PATIENCE! PATIENCE!

Un fuerte abrazo,

Xavier

 

Patriot Hills
Patriot Hills

Aeronau que ens portarà a l'Antàrtida

Aeronau que ens portarà a l'Antàrtida

 

Dies 5 i 6 de Gener

Avui hem tingut noves notícies. Ja ha hagut millora en la visivbilitat de Patriot Hills i ara estem esperant que baixi la intensitat del vent per poder marxar cap a l’Antàrtida.

Aquesta situació es comú a les expedicions polars, hi ha un dit entre els exploradors que és “PATIENCE”, per aconseguir grans reptes es requereix paciència i resistència. Les circunstàncies en que s’ha desenvolupat la nostra expedició el darrer any així ho demostren. Que en contra de l’adversitat i dels atacs ja siguin climàtològics o de qualsevol altre tipus, s’ha d’estar unit, treballar i no decaure.

L’equip està animat i a les 12:00 pm hora espanyola tindrem noves notícies.

L’Ignacio Oficialdegui ens deixa una crònica de la situació: Crònica de l’ Ignacio (Clica aquí)

Els ànims estan alts, i passen el temps com qualsevol equip, comprovant la logística i compartint experiències. Inclús cuinant¡¡

Castellà

Hoy hemos tenido nuevas noticias. Ya ha habido mejora en la visibilitat de Patriot Hills y ahora estamos esperando que baje la intensidad del viento para poder salir hacia la Antártida. Esta situación es común en las expediciones polares, hay un dicho entre los exploradores que es “patience”, para conseguir grandes retos se requiere paciencia y resistencia. Las circunstancias en que se ha desarrollado nuestra expedición el último año así lo demuestran. Que en contra de la adversidad y los ataques ya sean climatológicos o de cualquier otro tipo, se debe estar unido, trabajar y no decaer.

El equipo está animado y a las 12:00 pm hora española tendremos nuevas noticias. 

El Jesús Noriega cuinant per tots

El Jesús Noriega cuinant per tots

Ignacio Oficialdegui nos deja una crónica de la situación:  Crónica Ignacio(Clica aquí)

Los ánimos están altos, y pasan el tiempo como cualquier equipo, comprobando la logística y compartiendo experiencias. Incluso cocinando ¡¡
L'equip a Punta Arenas

L'equip a Punta Arenas

Día 4 de Gener

Els expedicionaris estàn impacients en poder sortir volant cap a l’Antàrtida.

Passen els dies de preparació, i avui per la tarda han visitat una pingïnera, la pingüinera del Seno Otway, a on viu una colónia de pingüí magallanic.

El Jesús Noriega ens escriu aquesta crònica: 

A la tarda d’ahir, una vegada que vam deixar els bultos carregats en wel camió, 15 embalums i 260 quilos en total …, ens vam anar a donar una volta, buscar una llibreria per comprar alguna cosa que llegir i sobretot roba. No teniem pensat estar tants dies i la roba neta escasseja … , així que vam comprar samarretes, calçotets i mitjons. 

 Després, per moure una mica les cames ens vam anar a visitar la platja i obserevar l’estret una mica més de prop. I com de mica en mica s’arriba a tot arreu acabem a prop del port militar preguntant si podíem visitar uns antics Clippers, de quatre pals de vapor que utilitzen ara els militars com dic. Va ser curiós per que el militar ens va preguntar que nacionalitat érem com si poguéssim ocasionar un conflicte militar, va trucar al militar al comandament i ens van deixar passar! (tenim cara de bons) així que un jove molt simpàtic ens va acompanyar per l’interior dels cascs i vam poder fer unes quantes fotografies que ara t’enviem. 

 Al finalitzar la visita, vam anar a la trobada de l’Ignacio i el Ramón per seguir menjant pizza …. però NO, havien anat a comprar un mica de vi i pa i ansiosament ens tractaven de convèncer que cenas un menu del nostre amic Carles Gaig … bé realment estàvem tots ansiosos de menjar de veritat. Vam entrar a la cuina de l’hotel i ens vam preparar un tast del menú: – escudella de primer i vedella amb bolets …  ho vam gaudir  molt i la veritat és que aquest menu és ideal per consumir en el pol … molta caloria i saborós,  espectacular¡¡¡ No ens podíem aguantar sense tastar-lo una miqueta.

 Calculem que durem més de 60 quilos per persona i encara no coneixem el pes final al sumar el trineu i el combustible.
 El dia d’avui ha estat de descans, per que encara que es pugui veure de manera diferent, els dies anteriors han estat força estressants pel que fa a la preparació final de l’equip i els neguit de no conèixer el dia exacte de partida. La veritat és que un cop empaquetat tot ens hem quedat amb poques coses que fer. Aquest matí hem revisat l’equip electrònic i part de les targetes de memòria per a gravar amb la càmera d’alta definició …estan espatllades!! així que de pressa i corrent avui diumenge a cercar de nou les targetes. No ens la podem jugar i hem de portar al menys dos suports per a gravar i en el cas que un falli poder tornar amb l’altre. Al final hem trobat uns magatzems oberts (Sanchez & Sanchez) i hem pogut comprar més targetes de memòria. A la tornada hem revisat tot de nou i ja sembla que tenim tot llest.

Un altre assumpte del que no hem comentat i que ahir al briefing no van explicar és l’arribada al pol sud i tot el protocol que hem de seguir. L’estació de Amundsen-Scott està perfectament delimitada en àrees per on no es pot passar. D’una banda un camp imaginari destinat a proves sísmiques i pel qual no es pot trepitjar per no entorpir la presa de dades que allà es porta a terme (zona del silenci). Una altra zona, la de sobrevent, tampoc no pot ser interferida ja que prenen mostres de l’aire. I una altra zona on es realitzen experiments de física i es capturen neutrins ,… Ignacio ha estat programant el GPS amb les coordenades necessàries per poder traspassar la zona segura i no tenir problema a l’arribada de la base .

A la tarda hem anat a la pingüinera. No hem pogut anar a la que està en illa Magdalena pel fort vent. Al final en una van tipus americana ens han portat a 12 persones a la colònia del Seno Otway. La colònia era petita però hem pogut observar els pingüins en el seu habitat natural.

 Un petó a tots

Castellà:

Los expedicionarios están impacientes en poder salir volando hacia la Antártida.

Pasan los días de preparación, y hoy por la tarde han visitado una pingüinera, la pingüinera del Seno Otway, donde vive una colonia de pingüino magallánico.

Jesús Noriega nos escribe esta crónica: 

Por la tarde de ayer, una vez que dejamos los bultos cargados en wel camión, 15 bultos y 260 kilos en total …, nos fuimos a dar una vuelta, buscar una librería para comprar algo que leer y sobre todo ropa . No teníamos pensado estar tantos días y la ropa limpia escasea … , Así que compramos camisetas, calzoncillos y calcetines.

  Luego, para mover un poco las piernas nos fuimos a visitar la playa y observar el estrecho un poco más de cerca. Y como poco a poco se llega a todas partes acabamos cerca del puerto militar preguntando si podíamos visitar unos antiguos Clippers, de cuatro palos de vapor que utilizan ahora los militares. Fue curioso porque el militar nos preguntó que nacionalidad éramos como si pudiéramos ocasionar un conflicto militar, llamó al militar al mando y nos dejaron pasar! (tenemos cara de buenos) así que un joven muy simpático nos acompañó por el interior de los cascos y pudimos hacer unas cuantas fotos que ahora te enviamos.

  Al finalizar la visita, fuimos al encuentro de la Ignacio y Ramón para seguir comiendo pizza …. pero NO, habían ido a comprar un poco de vino y pan y ansiosamente nos trataban de convencer que cenas un menu de nuestro amigo Carles Gaig … bien realmente estábamos todos ansiosos de comida de verdad. Entramos en la cocina del hotel y nos preparamos una degustación del menú: - escudella de primero y ternera con setas … lo disfrutamos mucho y la verdad es que este menú es ideal para consumir en el polo … mucha caloría y sabroso, espectacular ¡¡¡No nos podíamos aguantar sin probarlo un poquito.

  Calculamos que llevaremos más de 60 kilos por persona y todavía no conocemos el peso final al sumar el trineo y el combustible.

  El día de hoy ha sido de descanso, para que aunque se pueda ver de manera diferente, los días anteriores han sido bastante estresantes en cuanto a la preparación final del equipo y los desazón de no conocer el día exacto de partida . La verdad es que una vez empaquetado todo nos hemos quedado con pocas cosas que hacer. Esta mañana hemos revisado el equipo electrónico y de las tarjetas de memoria para grabar con la cámara de alta definición … están estropeadas! así que deprisa y corriendo hoy domingo a buscar de nuevo las tarjetas. No nos la podemos jugar y tenemos que llevar al menos dos soportes para grabar y en el caso de que uno falle poder volver con el otro. Al final hemos encontrado unos almacenes abiertos (Sanchez & Sanchez) y hemos podido comprar más tarjetas de memoria. A la vuelta hemos revisado todo de nuevo y ya parece que tenemos todo listo.

Otro asunto del que no hemos comentado y que ayer en el briefing no explicaron es la llegada al polo sur y todo el protocolo que debemos seguir. La estación Amundsen-Scott está perfectamente delimitada en áreas por donde no se puede pasar. Por un lado un campo imaginario destinado a pruebas sísmicas y por el que no se puede pisar para no entorpecer la toma de datos que allí se lleva a cabo (zona del silencio). Otra zona, la de barlovento, tampoco puede ser interferida ya que toman muestras del aire. Y otra zona donde se realizan experimentos de física y se capturan neutrinos, … Ignacio ha sido programando el GPS con las coordenadas necesarias para poder traspasar la zona segura y no tener problema en la llegada de la base.

Por la tarde hemos ido a la pingüinera. No hemos podido ir a la que está en isla Magdalena por el fuerte viento. Al final en una van tipo americana nos han llevado a 12 personas en la colonia del Seno Otway. La colonia era pequeña pero hemos podido observar los pingüinos en su hábitat natural.

Pingüinera de Otway

Pingüinera de Otway

 
.

Pingüi magallànic

Pingüí magallànic

Dia 3 de Gener de 2009

Avui l’equip ha fet una reunió amb els responsables de l’organització logística del trasllat de la expedició cap a l’Antàrtida.

Degut al mal temps a Patriot Hills s’ha de enderrerir la sortida fins al dia 6 de Gener.

El nostre equip te preparat a l’avió 253 quilos en 15 paquets.

Estan a l’espera de poder sortir cap a l’Antàrtida i preparant tot el necessari.

L’ambient és inmillorable.

El Ramon Laramendi, el millor explorador polar espanyol de tots els temps ens fa una crònica: Crònica del Ramon Larramendi Cliqueu aquí.

L’Eric Villalón ens comenta el dia : Crònica de l’Eric Villalón (Cliqueu aquí)

 Castellà

Hoy el equipo ha hecho una reunión con los responsables de la organización logística del traslado de la expedición hacia la Antártida.

Debido al mal tiempo en Patriot Hills debe retrasar la salida hasta el día 6 de Enero.

Nuestro equipo tiene preparado en el avión 253 kilos en 15 paquetes.

Están a la espera de poder salir hacia la Antártida y preparando todo lo necesario.

El ambiente es inmejorable.

El Ramon Laramendi, el mejor explorador polar español de todos los tiempos nos hace una crónica:  Crónica del Ramon Larramendi (Clica aquí)

Eric Villalón nos comenta el día : Crónica de Eric Villalón (Clica aquí)

 

 

 

Equipo a punt per facturar

Equipo a punt per facturar

Equipament preparat

Equipament preparat

Missatge Expedicionaris

Missatge expedicionaris (cliqueu aquí)

Avui els nostres expedicionaris ens han deixat un missatge. Lamentem les interferències però creiem que val la pena escoltar-lo.

Avui hem continuat revisant els equips, científics, de fotografia i video, la logistica. És molt proble que si la metereologia no ho impideix sortim demà per la nit cap a l’Antàrtida. Hem estat amb Mike, el propietari i responsable de la empresa ANI que ens portarà cap a l’Antàrtida. Ens hem tornat a retrobar, ja que el passat més de Juliol van visitar Barcelona per comprovar les nostres aptituds i la seguretat de la nostra expedició.

Castellà

Hoy nuestros expedicionarios nos han dejado un mensaje. Disculpad las interferencias pero creemos que vale la pena escucharlo.

Mensaje de los expedicionarios (para escucharlo clicar aquí)

Durante el día de hoy hemos continuado revisando los equipos, científicos, de fotografía y video, la logistica. Es muy probable que si la meteorología no lo impide salgamos mañana por la noche hacia la Antártida. Hemos estado con Mike, el propietario y responsable de la empresa ANI que nos llevará hacia la Antártida. Nos hemos vuelto a reencontrar, ya que el pasado mes de Julio visitaron Barcelona para comprobar nuestras aptitudes y la seguridad de nuestra expedición.

 

 

Visita del mes de Juliol de la empresa ANI a l'Institut de Ciències del Mar

Visita del mes de Juliol de la empresa ANI a l'Institut de Ciències del Mar

Revisant els equips

Revisant els equips

Dia 1 de Gener de 2009

Preparant la recollida de mostres

Preparant la recollida de mostres

Ahir vam celebrar l’any nou en l’hora espanyola (per a nosaltres eren les 20:00) i després, encara que volíem sortir per veure l’ambient vam caure tots pel cansament del viatge, que llarg¡¡ … ¡36 hores des de la nostra sortida amb l’AVE fins a la nostra arribada a l’hotel a Punta Arenas! Jo em vaig dormir a les 23.30, mitja hora abans que sonessin les campanades. Aquí és curiós el cap d’any perquè, a causa de l’alta latitud ja que ens trobem a l’estiu austral, la foscor no arriba fins les 23:30 aproximadament.
Aquest matí ens hem dedicat a preparar el material, hem repassat els protocols científics i el material.  
Punta Arenas és diferent del que havíem imaginat, potser no arquitectònicament ja que es tracta de la típica arquitectura colonial multicolor, però si aquesta molt més poblada del que crèiem (150.000 habitants) i el que sorprèn més és la joventut de la població. D’altra banda queda clar que la globalització avança a marxes forçades, veiem grups de nois i noies amb la mateixa forma de vestir, indistingibles dels que podríem trobar en qualsevol capital europea.
Aquí tenim dies tranquils de descans i preparació, esperem tenir sort i poder sortir el 4 tal com està previst, algunes expedicions han patit retards per meteorologia de ¡fins una setmana!. Creueu els dits.
Xavier

Castellà

Ayer celebramos el año nuevo en la hora española (para nosotros eran las 20:00) y luego, aunque queríamos salir para ver el ambiente caímos todos por el cansancio del viaje que duro… ¡36 horas desde nuestra salida con el AVE hasta nuestra llegada al hotel en Punta Arenas! Yo me dormí a las 23:30, media hora antes de que sonaran las campanadas. Aquí es curioso el fin de año porque, debido a la alta latitud y a que nos encontramos en el verano austral, la oscuridad no llega hasta las 23:30 aproximadamente.
Esta mañana nos hemos dedicado a preparar material, hemos repasado los protocolos científicos y el material.
Punta Arenas es diferente de lo que habíamos imaginado, quizás no arquitectónicamente puesto que se trata de la típica arquitectura colonial multicolor, pero si esta mucho mas poblada de lo que creíamos (150.000 habitantes) y lo que sorprende más es la juventud de la población. Por lo demás queda claro que la globalización avanza a marchas forzadas, vemos grupos de chicos y chicas con pinta de raperos, indistinguibles de los que podríamos encontrar en cualquier capital europea.
Aquí tenemos días tranquilos de descanso y preparación, esperamos tener suerte y poder salir el 4 tal y como esta previsto, algunas expediciones han sufrido retrasos por meteorología de ¡hasta una semana!. Crucemos los dedos.
Xavier

Benvinguts al blog de Pol Sud Sense Límits Obra Social la Caixa

Pol Sud Sense Limits a GroenlàndiaBenvingut al nou blog de Pol Sud Sense Límits Obra Social la Caixa. Aquí us mantindrem al dia de les novetats i podéu fer-li arribar els vostres missatges al expedicionaris i a qualsevol persona de l’equip.

L’aventura ha començat¡¡

Castellà:

Bienvenidos al blog de Polo Sur Sin Límites Obra Social la Caixa.

Aquí podréis escribir vuestros comentarios y mensajes a los expedicionarios y a cualquier persona del equipo.

La aventura ha empezado¡¡¡

Gracias¡¡

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.