
- Xavier correns a Vilassar 2008
Bon dia,
a la espera de tenir noícies de l’expedició, vull fer servir aquest mitjà per explicar algunes de les històries precioses que ens han passat durant el últim any i mig. També han passat històries horribles, com a tot projecte, però aquestes només valen per aprendre de cara al futur.
Una d’aquestes històries meravelloses te un nom propi, Miguel Angel Torralba, profesor titular de la Universitat de Barcelona, expert en esport adaptat i preparador del equip Paraolímpic espanyol d’atletisme.
Tinc la sort de conèixer al Xavier Valbuena des de fa una mica més de vint anys, va ser el meu professor de Biología durant el batxillerat, era un excel.lent professor, que t’encomanava tanta passió per la Biología que després em vaig llicenciar en Biología.
El Xavier sempre destaca que sap que no hi ha diferències entre una persona discapacitada i un altre que no ho és, per que ha estat les dos coses. Realment, fa vint anys cap dels dos patiem una discapacitat, ara tots dos en patim una, la meva és invisible, la seva és evident, però no hi ha diferències.
És ben cert no hi ha diferències, hem crescut i hem fet tot el que qualsevol altre persona amb inquietuds voldria fer. Sempre riem dient que la diferència es que som més vells però més savis.
Quan va patir el seu accident, vaig seguir la seva recuperació com molts d’altres amics que es preocupaven per ell, però la seva força i determinació eren increibles, va ser un exemple per tots els que van tenir la sort de viure-ho d’aprop.
Després, jo moltes vegades li preguntava: Xavier, no pots còrrer? i ell em deia que necessitaria una prótesi especial i una preparació.
Quan estava entrenant-se pel projecte, jo vaig pensar que segur que còrrer li aniria bé pel seu entrenament i…em vaig posar en contacte amb el Miguel Angel Torralba, sabia que ningú com ell per donar-me una resposta. Vaig anar a la Universitat de Barcelona Llars Mundet, a on ell treballa preparant estudiants per ser grans professionals de l’esport. Em va rebre molt amablement, i em va dir que m’ajudaria.
Vam fer una mica de trampa al Xavier, ell es trobava caminant al estadi Serrahima de Barcelona, i el Miguel Angel va venir de sorpresa. Vam començar a caminar al costat d’ell i vaig dir “Xavier, et presento al Miguel Angel Torralba”, llavors es van posar a parlar … era dissabte i li va dir…”Dijous comences a entrenar amb l’equip Paraolímpic que va a Pekín”¡¡¡.
Així va ser, al polisesportiu de l’Hospitalet Nord el Xavier es va començar a preparar…recordo el segon dijous, em va trucar i em va dir: ¨”És increible, estic correns¡¡ És com començar a caminar¡¡¡” Va ser un d’aquells moments pels que tot l’esforç val la pena.
I això gràcies a qui?? Doncs a persones com el Miguel Angel Torralba. Professionals que m’han escoltat, que treballen amb el cap i amb el cor i que saben donar a quest món una perspectiva auténtica de superació i treball.
Recordo dies després quan el Xavier m’ensenyava la seva pròtesis de còrrer al maleter del seu cotxe, i deia “Veus?? pura tecnologia¡¡¡” i quan es canviava al carrer la pròtesi de caminar per la de còrrer devant de la mirada atònita de la gent que passava pel carrer.
Algú em va dir, Montse no donis les gràcies per que t’oblidaras d’algú i et sabra greu. Però sempre hi ha moments per agrair, i aquest és un d’ells.
Gràcies Miguel Angel¡¡ Gràcies per la teva ajuda, per la teva feina i per donar tanta empenta a persones com el Xavier.
Gràcies per preparar joves, per que en un futur puguin desenvolupar l’esport adaptat amb professionalitat i il.lusió com tu.
Montse García
Directora Pol Sud Sense Límits
Castellà:
a la espera de tener notícias de la expedición, quiero utilizar este medio para explicar algunas de las historias preciosas que nos han pasado durante el último año y medio. También han pasado historias horribles, como en todo proyecto, pero éstas sólo valen para aprender de cara al futuro.
Una de estas historias maravillosas tiene un nombre propio, Miguel Angel Torralba, profesor titular de la Universidad de Barcelona, experto en deporte adaptado y preparador del equipo Paraolímpic español de atletismo.
Tengo la suerte de conocer a Xavier Valbuena desde hace algo más de veinte años, fue mi profesor de Biología durante el bachillerato, era un excelente professor, que te contagiaba tanta pasión por la Biología que después me licencié en Biología.
Xavier siempre destaca que sabe que no hay diferencias entre una persona discapacitada y otro que no lo es, por que ha sido las dos cosas. Realmente, hace veinte años ninguno de los dos sufríamos ninguna discapacidad, ahora ambos sufrimos una, la mía es invisible, la suya es evidente, pero no hay diferencias.
Cuando sufrió su accidente, seguí su recuperación como muchos otros amigos que se preocupaban por él, pero su fuerza y determinación eran increibles, fue un ejemplo para todos los que tuvimos la suerte de vivirlo de cerca.
Después, yo muchas veces le preguntaba: Xavier, no puedes correr? y él me decía que necesitaría una prótesis especial y una preparación.
Cuando estaba entrenando en el proyecto, yo pensé que seguro que correr le iría bien por su entrenamiento y. .. me puse en contacto con Miguel Angel Torralba, sabía que nadie como él para darme una respuesta. Fui a la Universidad de Barcelona , donde él trabaja preparando estudiantes para ser grandes profesionales del deporte. Me recibió muy amablemente, y me dijo que me ayudaría.
Hicimos un poco de trampa a Xavier, él se encontraba caminando al estadio Serrahima de Barcelona, y Miguel Angel vino de sorpresa. Empezamos a caminar junto a él y dije “Xavier, te presento a Miguel Angel Torralba”, entonces se pusieron a hablar … era sábado y le dijo … “Jueves empiezas a entrenar con el equipo Paraolímpic que va a Pekín “¡¡¡.
Así fue, al polisesportiu de l’Hospitalet Nord Xavier se empezó a preparar … recuerdo el segundo jueves, me llamó y me dijo: ¨ “Es increíble, estoy corriendo ¡¡Es como empezar a caminar ¡¡ “Fue uno de esos momentos por los que todo el esfuerzo vale la pena.
Y esto gracias a quién? Pues a personas como Miguel Angel Torralba. Profesionales que me han escuchado, que trabajan con la cabeza y con el corazón y que saben dar a este mundo una prerspectiva auténtica de superación y trabajo.
Recuerdo días después cuando el Xavier me enseña su prótesis de correr en el maletero de su coche, y decía “Ves? Pura tecnología ¡¡¡” y cuando se cambiaba en la calle la prótesis de caminar por la de correr delante de la mirada atónita de la gente que pasaba por la calle.
Alguien me dijo, Montse no des las gracias por que te olvidarás de alguien y el sabrá mal. Pero siempre hay momentos para agradecer, y éste es uno de ellos.
Gracias Miguel Angel ¡¡Gracias por tu ayuda, por tu trabajo y para dar tanto empuje a personas como Xavier.

El Xavier correns a Barcelona 1991
Filed under: Uncategorized
Gracias x compartir también esta historia…..mmmm todo lo que hay aquí es para leer Atentamente!! Xavier y amigos les contamos que nuestro hijo Ariel a pesar de que por su discapacidad no se moviliza por sus propios medios, también participa de carreras de atletismo en su silla adptada y es absolutamente feliz haciéndolo…Quizas esta vivencia de Ari nos acercó mucho a ustedes y todo esto que nos comparten nos sigue impulsando a creer “que todo es posible con esfuerzo y amor” Seguimos leyendo y acompañándolos!! Besos
Gracias Luis, Mónica y Ariel. En la próxima conexión hablaré de vosotros a la expedición. Seguro que eso les da fuerza y calor para muchos kilómetros.
Un beso fuerte¡¡
Molt bé, Montse!! Tots necessitem històries d’aquestes, que ens parlen de superació i de com encarar les dificultats. Perquè, després d’aquesta gesta, està clar que haurem de reformular el significat de “capacitat” i “discapacitat”.
Salutacions als expedicionaris!!
Un cop donades les gràcies a la Montse (el nostre àngel informador), despres de saber que tot va rodant com estava previst (esperem que ben aviat l’Eric es guareixi del tot) i la moral sembla que es bona una pregunta superimportant i molt científica: han descobert els expedicionaris si l’Albert de Monaco es casa o no amb aquella nedadora la Charlene nosequè?
Ànims a tots, un petonàs, Jóse
I got to know about this Blog today, January 15, while you are fighting with nature and yourself in South Pole area.
I urgently hope you will succeed with many of your goals – it is not at all necessary to manage all!
I am hoping for a good sundial story and I want to create a new link within my website about it.
I have transmitted Conxita Bou’s message to rete-mailing list and hoped a bit at least one scientist around the world would post a message. But what are they doing: Exaggerating enormously about money -declarations of their collections!!! Money, money, money! It is so grotesque, but it is obviously in the moment their most important topic!
Good luck to all of you and also to the children who are so much interested in this project! The rete-scientists could learn from them!
Reinhold Kriegler
SEMPRE US ESTIC ANIMAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAN